dimarts, 23 d’agost de 2011

El sopar del capità

Som a l’estiu, estació en què es concentren les vacances de la majoria dels humans. En aquesta època de l’any és freqüent parlar de vacances i que ens facin preguntes del tipus “Estàs de vacances?”, “Han anat bé les vacances?” o “Ja has acabat les vacances?”.
Hi ha moltes maneres de gaudir d’aquesta pausa laboral: viatjar, quedar-se a casa, instal·lar-se a una segona residència, llogar un apartament, anar d’hotel, de càmping... Molts són els indrets on es poden passar aquest dies: mar, muntanya, pobles, grans ciutats, territori nacional, a l’estranger... Uns s’emporten les criatures, altres les deixen; alguns aprofiten per viatjar al poble o ciutat natal a retrobar-se amb familiars, d’altres  comparteixen aquests dies amb pares, sogres o germans. I el dia del retorn a la feina, el tema de conversa principal a l’hora de la pausa –o no- són les vacances. Escoltar què han fet els companys durant la seva pausa estival pot ser distret, a vegades sorprenent (sigui pel destí, per la companyia o pel pressupost que hi han destinat) i, segons l’extensió i del detall de l’explicació, fins i tot pot arribar a ser un pal. Ara bé, no podem negar que és una pluja d’idees per a un altre any.
Encara no he tornat a la feina -em queden uns dies més de descans-, però ja he tingut l’oportunitat d’escoltar algunes explicacions sobre vacances i m’ha sorprès especialment que hi ha una forma de viatjar que, malgrat la crisi, està proliferant. Em refereixo als creuers. Justament, dissabte passat, a Barcelona, s’esperava la visita de més de trenta mil persones que viatjaven a bord de vuit grans vaixells.
Temps enrere només els més rics es podien permetre anar de creuer, ja que era tot un luxe. Ara sembla que aquesta forma de viatjar estigui a l’abast de tothom –cosa de la qual dubto-; per tant, sembla que en un moment o altra de la vida hom ha de fer un creuer. I en algun moment pot arribar a semblar que si no has estat en un creuer, no has vist el món per un forat.
He sabut de persones de tipologia molt variada que enguany s’hi han embarcat (mai tan ben dit): les illes gregues, la costa italiana o el mar Bàltic són alguns dels indrets recorreguts (que no vol dir visitats). N’hi ha de molt luxosos i d’altres que potser no ho són tant. Alguns ho tenen tot inclòs -en diuen todo incluido- i en d’altres cal pagar per la majoria de les activitats que es consideren extres. En uns hi ha moltes festes de gala i en d’altres, diuen que no tantes. En uns els nens paguen i en altres viatgen de franc... En fi, una gran varietat per escollir. Ara bé, una cosa que tenen tots en comú és el sopar del capità -per la majoria, la cena del capitan, (sembla que en castellà és més impactant). Es tracta d’una nit en què tothom s’engalana per brindar amb el patró de l’embarcació que llueix els seus galons compartint el sopar amb els assistents.
Mai no he sentit gaire entusiasme pels galons, tot i que n’he tingut a la vora: tenia un oncle comandant, vaig viure uns vint anys prop de la caserna de la guàrdia civil, un familiar va ser alferes i de gran vaig treballar en una comissaria de la policia catalana; per tant no puc dir que els galons em siguin desconeguts. Ara bé, si ara mateix hagués d’anar a un creuer i pogués fer una petició demanaria que m’estalviessin el sopar del capità (cosa que crec que ens beneficiaria a tots dos).
Anar a un creuer no és una de les coses que tingui planificada a curt termini, però no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré. I, com que la vida dóna moltes voltes, a la pregunta “Aniràs a fer un creuer?”, ara mateix respondria Qui sap lo! (variant de l’expressió S’ho sap!). I mentre no arribi el moment de sopar amb el capità, ho faré en companyia dels meus, de paisà, en terra ferma i sense gaire protocol.

2 comentaris:

  1. m'ha agradat molt llegir "el sopa del capita" i comparteixo la teva opinió. està molt bé!

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...