Una nova quarantina

Des de bon matí el whatsapp treu fum. Entre els més matiners, el padrí -que no falla mai-, el cosí des de Shanghai, la germana que matina, els pares, les tietes, les cosines... i així de mica en mica a mida que ens anem llevant, tots l’anem felicitant. Perquè avui estem de celebració, una de nosaltres esdevé quarantina.

La nova quarantina, és la segona dels nebots, amb qui per proximitat geogràfica he tingut molta més relació que amb el nebot primogènit.  Fet aquest aclariment, entendrem que va ser amb ella amb qui em vaig iniciar en el paper de tieta.

Tot i que el seu naixement em va fer caure de l’escambell, saber que tindria una neboda  em va fer molta il·lusió, encara que al meu entorn es va interpretar d’una altra manera per culpa d'un incident que vaig protagonitzar.

La seva arribada em va convertir en tieta als onze anys. Una bona edat, amb prou senderi perquè me’n deixessin ocupar i amb poca vida social que me’n privés. Així que esperava amb il·lusió les seves vingudes a casa per poder-me’n ocupar. Amb ella, doncs vaig adquirir les primeres nocions de puericultura que aniria consolidant amb cada un dels altres set nebots i que, setze anys després, podria posar en pràctica amb les meves filles.

26 de novembre de 1975

Canviar bolquers, donar biberons i purés –amb poc èxit per la seva desgana-, banyar, posar colònia, pentinar... Fer de cangur, en general. Sabia que si feia un clima convenient –que deia l’avi Ramon- els seus pares i ella vindrien a Olot i això era motiu d’alegria. Posàvem un modern llit plegable, de roba de texà, al mig de l’habitació dels quatre llits i la nebodeta dormia amb les dues tietes més joves. Amb el seu creixement, les possibilitats de jugar s’incrementaven, de manera que vam tornar a utilitzar els puzles, les cuinetes, el joc de perruqueres, les disfresses i les nines que encara guardàvem. De mica en mica, el gran terrat de casa anava recuperant el seu paper d’escenari de jocs infantils que el pas dels anys li havia manllevat.

He de confessar que amb ella jo presumia de neboda i me l’enduia a donar volts amb les amigues, primer asseguda al cotxet i més endavant agafadeta de la mà. Recordo una anècdota que vam protagonitzar: la seva àvia paterna li havia comprat un bolso de color rosa i -com que de petita ella era molt coqueta-, no se’n volia separar. Als meus tretze anys, jo el trobava horrorós i xaró, de manera que vaig intentar -sense èxit- que el deixés a casa. Em feia molta vergonya que lluís aquella bossa! He de dir, però, que el goig d’anar a passeig amb ella em va fer desaparèixer la sensació de ridícul que m’ocasionava aquell complement. 

Complicitat (1977)

Per si no fa un clima convenient

Amb ella vam recuperar les vivències infantils: vam tornar a fer cagar el tió; després  van venir les anades a les fires de Girona, els jocs de sobretaula, les passejades amb els avis per anar a buscar molsa... A l’estiu, els jocs de platja, les sortides a l’aire lliure... I amb l’arribada dels  altres nebots es van anar consolidant en el si de la nostra família XXL, on ella i jo escurcem distàncies entre dues generacions.

En créixer, ha anat assumint el paper de néta gran, així que va ser plenament conscient del deteriorament de l’àvia i, més endavant, del de l’avi i la mort d’una i altre li van donar l’oportunitat de demostrar-nos que assumia el rol que la vida li havia assignat, organitzant els cosinets per tal d’elaborar un record per als avis. És fàcil veure com també assumeix el paper de cosina gran, escoltant i aconsellant els altres cosins i cosines. Des de fa uns set mesos ha adquirit el grau de tieta, que viu amb orgull i satisfacció.    

Llaminera! (1978)

Responsable i treballadora, gràcies a l’esforç i al sacrifici personal, ha aconseguit, per mèrits propis, ocupar un bon lloc de treball. Creativa i enginyosa és capaç d’elaborar uns treballs manuals preciosos. Traçuda com és, amb retalls i fil i agulla, confecciona veritables obres d’artesania.

Enraonada i divertida, sovint és l’ànima de les sobretaules familiars. Té una gran capacitat d’oratòria i un munt d’anècdotes per explicar.  En recordo una que ens va fer molt de riure que té a veure amb la seva vida estudiantil en una residència de monges i que deixa clar que no és el mateix “montar un follón” que “follar un montón”.

Fer quaranta anys és poc més que fer-ne trenta-nou i poc menys que fer-ne quaranta-ú , però es mereix una bona felicitació: per molts anys, Meritxell!

Afofolada per les tietes (1979)