Anotacions poc ordenades del segon debat d’investidura (12N)

No he pogut seguir el segon debat d’investidura - com no vaig poder seguir el primer- perquè coincideix amb el meu horari laboral. Així que m’he hagut de conformar a seguir-lo d’escallimpada, connectant-me a algun diari digital o espiant el mòbil de tant en tant.

Tot i que no l’he pogut seguir en directe, n’he fet algunes anotacions un xic desordenades.

Un no tranquil que té el mateix efecte que un No a seques. Per als que som més de ciències que no pas de lletres, un NO és un NO. Tant si el NO és tranquil com si és intranquil, esverat o neguitós. I un NO del tipus que sigui -com si hi haguessin tipus de NO- té un  efecte totalment contrari a un SÍ –del tipus que sigui-; de la mateixa manera que quan anava a l’Institut un Insuficient alt (amb una, dues o tres fletxetes mirant cap amunt), no tenia el mateix efecte que un Suficient baix (per més fletxetes mirant avall que l’acompanyin), encara que tots dos representessin més d’un quatre i mig.

Filosofia al Parlament. Als que no estem avesats a filosofar ens costa una mica entendre un discurs com el de la CUP tan ple de metàfores, de cites i de referències filosòfiques. No tant per la seva validesa –o no-, sinó per la seva possible manca d’efectivitat. El funcionament assembleari pot tenir molts avantatges, però crec que no es pot discutir que uns dels seus principals inconvenients són la lentitud i la dificultat en la presa de decisions.

Cansament. Sóc de les que pensen que acabarà havent-hi acord entre JxS i la CUP, però veig que el cansament està guanyant terreny. I penso que el temps corre en contra nostre, que cada dia que passa, el procés per a la Independència de Catalunya perd força. Cal tenir en compte que aquesta revolució la lidera un polític, però qui realment l’empeny és el poble i el poble s’està cansant. Ara sí que el suflé se’ns està desinflant.

Por. Allò que em fa por de veritat és el desànim que es pugui estendre entre el més d’un milió i mig de catalans que estem a favor de la Independència de Catalunya. I em fa molta més por que no pas el que diguin, facin o preparin des del govern central.  

20D. Tots sabem que l’actitud del govern central ha ajudat a fer créixer l’independentisme, a base de declaracions, denúncies i afirmacions inapropiades i a base de molts NO (i no pas tranquils) com a única resposta. Em temo que aquest retard en la formació de Govern i el desànim dels catalans pot fomentar un tantsemenfotisme que acabi afavorint uns millors resultats de l’unionisme en els comicis del 20D. Encara els tornarem amb escreix el que ells ens havien regalat!

Som el seu principal problema. Em conforma sentir que Catalunya continua essent el principal problema que té l’Estat espanyol. Això vol dir que anem bé!

Si a l’hora d’esmorzar, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de formatge i codonyat ja preguntava per watsapp si ja teníem novetats parlamentàries o si els diputats tot just s’estaven traient les lleganyes, a l’hora de plegar, ja sabia que teníem un altre NO. La veritat és que no m’ha sorprès gaire; ahir al vespre ja es veia a venir. I, com que no he escoltat el Davantal d’en Basté, m’he estalviat d’animar-me amb el que ha dit i de desanimar-me veient que no es complia allò que ell preveia.

Haurem de continuar tenint paciència, que com deia la meva mare, és la mare de la ciència!

Post scriptum:  l’actitud de l’Andrea Levy  a les sessions parlamentàries, per mi, és suficient perquè li retirin la credencial de diputada. Quina vergonya!