diumenge, 22 de novembre de 2015

El nostre pa de cada dia

Anar a comprar pa l’any dos mil quinze suposa poder triar entre moltes varietats. D’entrada, ja escollim si el comprem en una fleca, un supermercat, una pastisseria o una gasolinera. De pans n’hi ha per donar i per vendre; segons la forma, barra, rodó, de motlle, gallega, xapata...; segons la farina, de blat, d’espelta, de blat de moro, de kamut, integral...; segons els afegits que porta, de ceba, de nous, de pipes... Ara és tan diferent que quan jo era petita...
A prop de casa hi havia la fleca. El pa el feia en Salvador i el despatxava la Margarita; els ajudava en Miquelet. L’establiment tenia una decoració ben sòbria: dos tamborets, un taulell -amb balança i guillotina- i unes estanteries enrajolades. Si les clientes –més que no pas clients- portàvem coixinera del pa, el ficàvem a dins; si no en duíem, ens l’embolicaven amb un tros de paper fi de color marró caragolant les dues puntes.
Tallador de pa (guillotina)
El pa l’anàvem a comprar cada dia i els dissabtes i vigílies tocava pa doble perquè els diumenges i festes de guardar les fleques eren tancades.
Tot i que jo complia l’encàrrec que m’havia fet la mare, triar el pa era fàcil, rodó o barra, i el pes, això si no era de menester el pa sense sal –per a la hipertensió- o el pa negre –per al restrenyiment- que es compraven gairebé per prescripció facultativa.
Els dies de cada dia el berenar consistia en “pa amb”, però, excepcionalment, si teníem alguna celebració com el dijous llarder o una excursió escolar, compràvem una peça petita que podia ser panet, barreta o llonguet. Els dissabtes hi havia més varietat: barretes i panets de viena, pinyes –un panet de viena amb moltes puntes que li sortien-, trenes –barreta trenada-, cargols -amb el cos caragolat i dues banyes- i coca ensucrada. Jo no havia viscut la torna -que consistia a acabar de fer el pes del pa amb un trosset de coca-, per tant, no m’afegien el tallet de coca a la compra.
Cargols de viena
Arribant a casa, posàvem el pa al calaix del pa on restaria fins que s’hagués d’encetar. Abans de tallar-lo, però, calia senyar-lo, és a dir, fer-hi el senyal de la creu amb la ganiveta, a la sola (o part de sota, de la crosta més fosca).
Més endavant va sortir el pa de panificadora que tan poc agradava a casa i que només compràvem a alguna fleca que despatxava fins tard, si després d’algun imprevist a l’hora de dinar, no ens quedava pa per sopar. Era una mena de pa “de consolació”.
Però, malgrat la poca varietat de pans que hi havia a la fleca, a casa nostra teníem una gamma pròpia de pans i no pas per la forma ni pel tipus de farina o de llevat.
Pa del dia o pa d’avui. Era el pa que es menjava el mateix dia en què havia estat fet i comprat.
Pa d’ahir. Era el pa que havia sobrat del dia anterior. Tota la vida havíem menjat primer el pa d’ahir abans d’encetar el pa d’avui. Fins que va arribar el sisè dels gendres dels meus pares que, un dia que el vaig portar a casa a dinar, els va dir si sempre es mengen el d’ahir, no se’l menjaran mai tou, el pa. A partir d’aquell dia, vam començar a menjar-nos primer el pa del dia i deixar el d’ahir per torrar o sucar amb tomata.
Una bona llesca de pa
Pa sec. Era el pa que tenia més d’un dia d’antiguitat, malgrat que quasi sempre ens acabàvem el pa d’ahir. Aquest pa, després de torrar-lo, tindria diverses utilitats.
Pa torrat. Una llesca de pa torrat amb oli era el primer que menjàvem després de tenir la passa de la panxa. La mare ens feia unes torrades “de malalt” boníssimes: agafava una llesca de pa eixut, li retallava la crosta i la posava damunt la torradora fins que quedava daurada –ni més, ni menys-, després, amb els nusos dels dits anava aixafant la torrada, hi tirava un pols de sal i un raig d’oli i la tallava a trossets. Aquells retallics de pa torrat amb oli tenien un poder curatiu d’un nivell similar al de la sopa (d’arròs) “de malalt”. L’altra utilitat que tenia el pa torrat era servir d’acompanyament de la xocolata desfeta. Per fer-ho, es torrava la llesca de pa i, amb la ganiveta, es tallava a tires. Aquestes tires serien sucades a la xocolata calenta. Els amants de la mantega, n’untaven aquests trossos de pa abans d’introduir-los a la xicra de xicolata.
Pa per fer sopa. La sopa de pa que menjava el pare per esmorzar -i jo a partir del moment en què vaig tenir dispensa de beure la llet que tan malament se’m posava als matins-, era feta amb un pa torrat que es guardava en una coixinera de roba. Aquell pa, abans d’arribar a la coixinera, la mare l’havia torrat al forn, aprofitant l’escalfor residual després d’haver-hi cuinat. Per això dintre el forn sempre hi havia una llauna amb rosegons de pa ressec i daurat que tan agradava a tots els néts de la iaia Tura.  
Pa passejat. Era el pa preferit del pare. El pa passejat no era res més que el pa que ens havia sobrat de l’excursió matinal del diumenge. Era el primer que el pare i els que l’acompanyàvem en les seves rutes dominicals trèiem de la motxilla arribant a casa i abans de seure a taula. Aquest costum -que nosaltres trobàvem normal- va deixar sorprès algun dels seus gendres.
Això era economia domèstica pura i dura, molt habitual aquell temps i més encara si, com a casa, cada dia es parava la taula, com a mínim, per a vuit persones que no havien vingut al món amb un pa sota l’aixella. Amb tanta colla, els pares prou que sabien quin pa hi donen
Tot i que no m’agrada del pa fer-ne rosegons i no em considero un tros de pa, sóc de les que pensen que al pa, pa, i al vi, vi i us asseguro que a casa nostra, sovint n’hi havia per sucar-hi pa.
Perdoneu si aquesta entrada se us ha fet tan llarga com un dia sense pa o si trobeu que hi he posat més pa que formatge.
Que no ens falti mai el nostre pa de cada dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...