dimarts, 16 d’agost de 2016

La filla de la neu

La Filla de la neu relata les històries entrellaçades de tres personatges: el narrador, que arrossega el llast d’un trencament recent; l’Enric, un enginyer que treballa en la construcció del Cremallera de Núria (1928 - 1931), i la Joana, que és la principal protagonista d’aquesta novel·la.
La Joana, una noia de pagès, filla de Ribes de Freser, que des de ben jove treballa de cambrera a l’hostatgeria de Núria, gràcies al seu tarannà inquiet esdevé una esquiadora pionera que acaba fent de monitora d’esquí abans que la seva vida la porti a deixar el santuari.
El llibre no és una novel·la històrica, però situa els fets en el context corresponent. Amb història d’amor inclosa, explica molts detalls de la construcció del cremallera de Núria alhora que incorpora vocabulari de muntanya (canamillana, terregalls, gavet...) i la descripció de la vida de pastors i altres costums del món rural. I com que no tot són flors i violes,  inclou la descripció d’una mala experiència que Joana pateix a Sallagosa en mans d’un gendarme i una trama de corrupció d’algú que infla la compra de material de construcció de les obres del túnel. Una novel·la passadora que m'ha enganxat. Llegir-la m’ha fet passar molt bones estones.  

La meva afició a la muntanya i el fet que en el moment d’acabar de llegir el llibre em trobi a Sallagosa, han fet que m’hagi cridat especialment l’atenció el capítol que descriu com la Joana ajuda dues dones alsacianes, que fugen de la persecució nazi, a passar de Sallagosa a Núria, des d’on podran arribar a Barcelona. M’he llegit i rellegit aquest capítol i, amb un mapa al davant i la memòria d’alguna caminada ben present, he intentat imaginar com n’havia de ser de dura i arriscada la vida dels passadors.
Una nit de ple hivern de l’any 1941, la Joana surt sola de Núria, travessa la carena pel Coll de Finestrelles i baixa pel Circ de la Culassa i el Coll de la Segalera. Al fons brillaven unes quantes llums: eren les cases d’Err, sobre el pla, i Llívia més amunt. Feia un vent gelat que tallava l’alè i va seguir baixant per un camí obert entre els pins espessos. Tenia els peus gelats i les mans enterques. Encara va trigar un parell d’hores a veure les primeres cases de Sallagosa. A Sallagosa, troba dues dones alsacianes acompanyades dels seus fills: una nena de vuit anys i un nen de deu mesos i l’endemà enfilen plegats el camí fins a Núria. Havien caminat tot el dia i ja era ben fosc. Costava dominar els passos i prosseguir... I arriben a Núria ben entrada la nit.
El Coll de Finestrelles des de Núria. A l'hivern, de nit,
en solitud i d'amagat s'ha de veure d'una altra manera. 
Aquest és un relat fictici, però van ser moltes les persones que, molts anys abans que es posés de moda la pràctica d’esports d’hivern i que tinguéssim a l’abast la roba i el calçat de què disposem actualment, fugint de la persecució, van fer travessies com la que Núria Esponellà descriu en el llibre.
El pas per aquelles muntanyes fredes i solitàries havia de ser molt perillós i s’havia de passar molta por. Massa por per no haver estat capaços de tenir memòria col·lectiva i evitar que, encara ara, hi hagi tanta gent que pateixi una situació semblant.

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...