Era un dia qualsevol d’un mes qualsevol d’un any qualsevol –o no-. Sabedors
que la signatura d’aquell compromís no els faria millors persones i no els
augurava una relació més satisfactòria ni més duradora, sortien junts de casa seva
amb més puntualitat que convenciment en l’acte que anaven a protagonitzar.
Asseguts en un banc de fusta on el dia abans potser hi havia estat un
lladre, un estafador o un conductor que havia provocat un accident, escoltaven
aquells textos, tan legals com mancats de romanticisme, que els recordaven les
obligacions conjugals que acceptaven amb la signatura d’aquell contracte
indefinit –o no-.
Sota l’atenta mirada dels pocs assistents i amb el poc convenciment que
aquella cerimònia contribuís a fer d’ells un matrimoni com cal, van deixar anar
uns tímids “sí, vull” que els convertien en marit i muller.
Aquell va ser un enllaç sense vestit de núvia, ni padrí, ni ram, ni
anells... Tan poc convencional com la vida que desitjaven tirar endavant
aquella parella de joves que érem tu i jo, aquell dilluns vint d’agost d’avui
fa trenta-dos anys.
Ara jo me’l miro i m'espanto no fos que es canses de mi,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
[...]
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
ens ha costat deu i
ajuda arribar fins aquí.
Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
i ens ha costat déu
i ajuda arribar fins aquí.
Jo la miro i m'espanto no fos que es canses de mi,
ens ha costat deu i
ajuda arribar fins aquí.
(fragment de la
lletra de la cançó Corrandes de la parella estable del grup Manel)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...