dissabte, 27 d’agost de 2016

Sobre troballes i recompenses

Uns avis retornen una cartera amb 600 euros a un veí de Vic i els obsequia amb una llonganissa aquest és el titular d’una notícia tan mancada de contingut com moltes de les que –si tot va bé- es publiquen a l’estiu. Mentre la llegia, buscant què hi ha d’especial en els fets que s’hi narren, m’he preguntat “I la notícia?”. Perquè, ben mirat, quina és la notícia? La quantitat de diners que contenia la cartera? L’edat dels que la van trobar? El valor de la recompensa, inferior a l’1% dels diners que contenia?... Els comentaris dels lectors titllen el propietari de ranci i donen per suposat que la recompensa hauria d’haver estat molt més valuosa que una llonganissa.
Trobar un objecte perdut i voler-lo tornar al seu propietari em sembla allò més normal. I al capdamunt de la llista de motius per fer-ho, hi posaria la satisfacció personal del trobador pensant com en deu ser d’important per al perdedor recuperar el seu objecte –més o menys valuós-. Més avall, entre altres raons hi hauria l’“avui per tu, demà per mi”. Però potser no cal tenir una llista de motius, sinó actuar amb espontaneïtat i bona fe.  
Un capvespre de primers de juliol vaig pujar al Taga per gaudir de la posta de sol i, una mica apartat del camí –sí, sí, anava a fer un pipí-, vaig trobar un mòbil a terra. Sense pensar-m’hi gens el vaig recollir. Un cop a casa van sorgir els dubtes: que com ho faria per comunicar-me amb la persona propietària del mòbil, que si portar-lo a la policia suposava dipositar-lo a la caixa on s’acumulen els objectes perduts que mai no es recullen, que si carregant-lo aconseguiria arribar a la llista de contactes o de trucades recents i trobaria un número on trucar, que si deixant-lo endollat potser una trucada entrant em permetria fer saber que aquell mòbil era a les meves mans... Sant google no donava resposta a les cerques que hi vaig fer. El hashtag #Taga posat a Facebook  i a Instagram tampoc. Vaig acabar deixant el mòbil arraconat en una estanteria de casa.

Cim del Taga el capvespre de la troballa
Aquesta setmana, posant ordre als meus arxius digitals, amb un adaptador de tarja microsd a les mans, m’he decidit a extreure la tarja de memòria d’aquell mòbil per mirar si el contingut em donava alguna pista. Amb la sensació d’estar violant la intimitat personal de la seva propietària, em vaig sentir tan malament com si acabés de col·locar una càmera oculta a l’habitació d’algú.
A la targeta hi havia el que hi ha a la majoria de mòbils: fotografies amb valor personal i poca cosa més. Però de sobte vaig veure un document que deia “currículum”. Després de dubtar un moment de si obrir-lo era moralment correcte, finalment ho vaig fer i vaig trobar la solució al meu problema: el correu electrònic i el número de telèfon que em permetien contactar amb la propietària. Mitja horeta després una veu agraïda m’ajudava a reconstruir la història: havien perdut el mòbil el dia 19 de juny al cim del Taga on havia estat a sol i serena fins el 2 de juliol.
Avui, 69 dies després de la pèrdua, i 56 després de la troballa, he tornat el mòbil a la seva propietària. I com a recompensa he obtingut el seu agraïment i, per damunt de tot, la gran satisfacció personal de saber que he fet el que havia de fer.

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...