diumenge, 28 d’agost de 2016

A tall de comiat

Begetina de naixement i olotina d’adopció, passava els hiverns a Olot, tot i que trobava més saludable el clima de Beget, més sec que el de la plana olotina. Els migdies d’hivern, era fàcil trobar-la, acompanyada d’un parell de gossos bordissencs, a redós de l’ermita de la Salut de la Moixina on donava conversa als caminants que passejaven per aquells tocoms, mentre ella feia una pausa en els seus quefers.
Conversadora afable, gaudia enraonant i sovint recordàvem que la seva mare i els meus pares s’havien conegut a l’Institut Elemental de Segon Ensenyament, aleshores situat a la Plaça del Carme d’Olot on, corroborant el lligam comarcal natural, alguns joves de Rocabruna i Beget venien a cursar els seus estudis secundaris.
Aquella coincidència acadèmica havia derivat en una amistat que va perdurar en el temps. Per això, un cop l’any, anàvem a Can Jeroni on ens sentíem afofolats per l’hospitalitat vigorosa de la Teresa, la calma de la Rosa i la parsimònia d’en Joan (en Jeroni) que, darrere la barra, enraonava de tot i de res mentre preparava els cafès. Tots tres regentaven aquell petit hostal que ocupava la planta baixa de Cal Sastre, aquella casa gran i freda, situada a tocar de la riera, on també llogaven algunes habitacions que no havien de menester, esdevenint així pioners d’allò que amb el pas dels anys acabaria essent el turisme rural.
A vegades he pensat que el tancament de Can Jeroni i l’òbit dels seus pares van deixar la Rosa desplaçada del seu entorn natural i que, potser, això va accelerar el seu deteriorament físic i posterior envelliment. Però, malgrat les seves afectacions musculoesquelètiques, tenia prou energia i era fàcil trobar-la empenyent el seu carretó prop del rec de Revell traginant cendra, fuiaca o altres deixies per fer-ne formigó que escampava als horts que menava.
Reconeixia i admirava la vàlua i la capacitat de persones com el meu pare o alguns begetins il·lustres, que havien sabut recollir i tansmetre costums del món rural garrotxí. “No en podem pas ser tots de savis” deia sabent-se volgudament humil i pagesa.  
Rosa, que la teva senzillesa i bonhomia acompanyin el teu esperit lliure en el seu destí. I que descansis en pau!

La Salut de la Moixina on era fàcil
trobar la Rosa

A la porta de Cal Sastre o Can Jeroni. Beget, 1992


Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...