dijous, 14 de setembre de 2017

De la solitud entesa com a independència personal

En aquest món en què estem permanentment connectats i, per tant, teòricament molt comunicats, sobta l’extrema solitud que, com una mal entesa autonomia personal, poden arribar a patir les persones grans de països modèlics pel que fa a desenvolupament social i cultural; de benestar, vaja.

Això és el que es pot veure en el documental La teoria sueca del amor, on la independència personal portada a l’extrem es pren com a base de la relació humana “veritable”.

 
Per això, imaginar que un parell de néts ben eixerits et vinguin a buscar al club –i qui diu club, diu geriàtric o la butaca de casa on mates les hores en la més absoluta solitud- i se t’emportin, ni que sigui una estoneta, a fer allò que saben que t’agrada i et permet expressar amb llibertat i espontaneïtat, dóna un alè d’esperança. 

Potser peco de bleda o de melindrosa, però aquest anunci m’ha acostat una mica a tocar el cel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...