Que com mantinc l’optimisme?

Avui m’ha passat un fet ben curiós. A mig matí he actualitzat el meu estat de facebook amb el text “Quan bufen vents de canvi, alguns construeixen murs, mentre altres construeixen molins. (Proverbi xinès que m'ha caigut a les mans i he trobat molt adequat per començar aquesta setmana)”. L'he acompanyat de la imatge següent:

A primera hora de la tarda he rebut un missatge que transcric ometent alguns fragments per preservar la privacitat i la identitat del meu “testimoni protegit”:

Hola Adriana. Vull deixar constància que et segueixo i llegeixo el teu blog i m'agrada molt la sensibilitat que m'arriba de tu. Sóc docent en un institut i et volia fer una pregunta. Com mantens l'optimisme? Jo avui he tingut una conversa amb uns alumnes de diversificació curricular i quan veig depèn quines actituds i creences [...] com actua el govern espanyol [...] Entro a veure tot una mica negre [...] És cert que la majoria m'han escoltat amb respecte i algun m'ha dit que el feia dubtar de les seves opinions (posició anti-votació, anti- independència), però jo no pretenc convèncer ningú de cap posició política. El que sí volia és transmetre'ls que el dret a votar és això, un dret, i que no te'l poden treure i que amb violència i repressió no arribarem enlloc. Jo els he deixat fer i els he escoltat atentament, hem acabat parlant de la violència cap als animals [...] Quan veig com actua el govern espanyol, perdo pistonada, és depriment. I quan veig nois tan joves amb tanta violència interna [...]. Si tens alguna clau per animar-me, t’ho agrairé molt. He vist un post teu al facebook molt positiu... Merci

Evidentment no m’he pogut estar de contestar aquest missatge. Vet aquí la meva resposta:

Hola [testimoni protegit]. Primer de tot, deixa que et doni les gràcies per la consideració que m’has mostrat. El meu blog és un mica anàrquic; hi publico quan en tinc ganes i temps i no segueix cap ordre establert. Precisament, ara que l’olla bull tant, hauria d’estar publicant a diari algunes reflexions simples i personals. Havia pensat fer-ho,  però no estic gaire inspirada i a més estic lesionada, em costa escriure i em manca motivació.

No em considero una persona especialment optimista. De fet, si llegeixes alguna entrada al blog (anterior al 2010), veuràs que tenia molta desconfiança en la classe política i una gran desil·lusió per la política en general.

El 10 de juliol de 2010 vaig baixar a BCN per participar a la mani on cridàvem “Som una nació” , després de la retallada de l’Estatut. Vaig quedar tan impressionada! A partir d’aquell moment, em vaig interessar altra vegada pel que al cap d’un temps seria “el procés”, allò que de joveneta havia reivindicat i que el pas dels anys havia fet que quedés al meu interior en un estat semi-latent. El 9 de juliol de 2011 vaig tornar a baixar a BCN, aquella va ser una mani menys nombrosa i va tenir poc ressò, però a partir d’aquell moment, vaig veure que allò “no ho parava ni déu”. Després va venir l’11S del 2012 i a partir d’aquí, ja hem sortir al carrer cada any una multitud...

Què em fa mantenir l’optimisme? No ho sé. Potser veure que cada vegada som més; potser veure que hem aconseguit mobilitzar el jovent; potser veure que quan sortim al carrer hi som tots (els que s’han quedat a casa perquè no hi podien anar, també hi són); potser veure que és una via per escapar d’allò que no volem... Potser veure que a Catalunya “votem diferent"; potser el fet de no entendre com és possible que la gent segueixi votant PP (o PSOE). Sóc molt capquadrada i no m’entra al cap que una dona, un funcionari, un jubilat, un jove estudiant, els pares dels jove estudiants, etc. segueixin votant PP. No m’ho puc creure! De fet, no sé què em fa mantenir l’optimisme. Potser la necessitat de veure una sortida a l’atzucac on ens trobem.

Jo també treballo en un institut (hi faig d’administrativa) i veig (una mica més de lluny que tu) els joves i dedueixo que una part (petita) se senten i es mostren com dius tu. He tingut la sort de tenir les filles adolescents quan tot això ha pres força i n’hem pogut parlar molt. Elles al principi tampoc no entenien aquest desatent meu per l’independentisme. N’hem parlat molt i ara s’han anat apropant, tot i que estic segura que en unes eleccions votem partits diferents. Escoltar-les m’ha enriquit i m’ha fet ser més tolerant, tot i que segueixo essent més optimista que elles.

No ho sé, potser em carrego d’optimisme cada vegada que veig les animalades (cada vegada més grosses) que fa el gobierno. Potser perquè l’optimisme és l’única alternativa que ens queda... No ho sé. No sé què passarà aquesta setmana abans no arribarem a diumenge. No sé què passarà diumenge i menys encara què passarà dilluns que ve... No ho sé, però a cada mobilització m’impregno d’entusiasme i em carrego d’optimisme.

Quan em trobo amb algú ben contrari al procés, li dic que quan jo voti SÍ ho faré pensant en mi i pensant en ell, plenament convençuda que ell també es beneficiarà del nou país que farem entre tots.

Bé, he escrit molt per no dir gaire res. Espero que notis que t’he contestat. No em prenguis per una persona entesa ni per una coach de l’independentisme. Jo no he trepitjat cap universitat (em vaig quedar a nivell de COU). Els meus arguments són els d’una persona de carrer, normal i corrent.

Ara que hi penso, també és rar que t’expliqui tot això que t’he explicat perquè no sé qui ets ni com penses. Espero que no siguis un “infiltrat”. Ho dic de bon rollo i per donar un toc d’humor, però ho espero de veritat.

Salut, llibertat, democràcia, independència i sobretot, ànims!

Adriana, 25 de setembre de 2017

PS: aquest text escrit a correcuita i amb la mà esquerra és un recull de reflexions espontànies, poc meditades i menys elaborades. Per això hi pot haver faltes o errades. Les ganes de respondre ràpidament han fet que m’hagi saltat la revisió que segurament molta falta fa al text.