dimarts, 20 de novembre de 2018

Les espelmes de la iaia


Hauria de recular molts anys per situar temporalment el record de la primera vegada que vaig veure cremar una “espelma de la iaia”. He de dir que la “iaia” d’aquesta expressió era la mare, una dona senzilla, propera i patidora que estimava i es feia estimar. He parlat d’ella a “La nena de la rutlla”, “El seu nom és Tura” i “Record” i a moltes altres entrades on rememoro situacions viscudes al seu costat, algunes de les seves ensenyances o altres vivències que tenen a veure amb ella. La seva manera d’estimar-nos era ocupant-se de nosaltres i preocupant-se per nosaltres. Era una dona patidora i alguns dels seus descendents hem heretat aquesta manera de ser.
De petits ens havíem servit d’espelmes per il·luminar les fosques nits al casal de Llongarriu, a la Vall del Bac, on fèiem unes llargues estades d’estiu que m’agradaria recordar millor. Fos pel costum adquirit a la Vall del Bac o perquè sovint queien els ploms, a casa nostra, a Olot, teníem sempre a mà espelmes, candeles, i un parell d’espelmatòries.
A casa érem més de celebrar el sant, en canvi el cumpleanys passava una mica per alt. Per això, tinc pocs records de bufar les espelmes d’aniversari i, els que tinc, no són d’infantesa, sinó molt més recents. Molt abans de l’existència dels basars xinesos, de les botigues “tot a 1 €” i, fins i tot, abans de les de “tot a 100 (pessetes)”, les espelmes es compraven en cereries, confiteries o en botigues de parament de la llar.
Més enllà de la utilització d’espelmes per fer llum, a casa nostra, candeles i espelmes tenien un altre ús, tant o més important. En situacions determinades i delicades, la mare tenia el costum d’encendre una espelma per ajudar. Aquestes són les “espelmes de la iaia”.
El costum d’encendre espelmes podria tenir a veure amb la llei rabínica del Sàbat hebreu, més tard adoptat pel cristianisme en la festa de la Candelera, que commemorava la presentació de Jesús al temple i la purificació de la seva mare, i tancava el cicle nadalenc. Les candeles beneïdes el dia d’aquesta festivitat, es guardaven a les cases i es considerava que tenien virtuts protectores. Per això era costum encendre una candela davant de situacions importants en què calia protecció: esquivar tempestes i pedregades, demanar salut o fertilitat, aconseguir una mort dolça o superar qualsevol adversitat que es pogués presentar.   
El cas és que a casa sempre teníem candeles i espelmes a mà i era allò més habitual que la mare n’encengués alguna quan la complexitat de la situació ho requeria: intervencions quirúrgiques, exàmens finals, accidents, malalties, parts... És evident que en una família amb sis fills, no pas ben quiets, la necessitat d’encendre una candela sovintejava.
Em sento hereva d’aquest costum, tot i que he de dir que hi he fet algunes adaptacions: si la mare les posava en un lloc ben visible prop d’una mare de déu o d’algun sant, el meu altar es resumeix en un petit raconet amb alguna planta, que vindria a ser una mena d’adaptació laica del de la mare.
He encès espelmes per invocar ajuda còsmica en situacions de malalties greus, en proves mèdiques delicades, ens exàmens importants i en parts de familiars i estimats. A voltes m’ho han demanat a distància. Unes vegades he rebut ajuda, altres, malauradament, m’ha estat negada. Sé que les espelmes no fan miracles, però potser ajuden a focalitzar el pensament i qui sap si a enviar energia a la situació que en necessita. Encara avui he encès dues espelmes i ben bé que ha anat. Estic segura que ella avui ho hauria fet. Jo, per si de cas, mantindré aquest costum.
Tal com deia Eleanor Roosevelt, “Sempre és millor encendre una espelma que maleir la foscor”. Visca les “espelmes de la iaia”!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...