El pitjor de la pesta no és que mata els
cossos, sinó que despulla les ànimes i aquest espectacle acostuma a ser
horrorós (Albert Camús).
Dies grisos aquests
que estem vivint. Una pandèmia mai vista. Ben segur que cap de nosaltres no
havia viscut una situació semblant. Els nostres pares, oncles i ties havien
passat la guerra i, si bé no és el mateix, va ser una experiència prou
traumàtica i dolorosa per a ells.
Moltes de les
persones grans que estan morint són les mateixes que van viure una infància o
adolescència troncada per la Guerra Civil. Qui els havia de dir que passarien
els darrers dies de la seva vida en una situació tan bèstia com aquesta. Ni
ells ni nosaltres no estàvem preparats per un traspàs en solitud i sense comiat.
Aquesta
situació provoca un desgavell descomunal. No voldria pas trobar-me a la pell
dels que han de gestionar aquesta pandèmia. Ben segur que, ho facin com ho
facin, no ho fan bé per a tothom. Ara bé, dit això, crec que molts polítics i
gestors seran recordats per l’acumulació d’errors i despropòsits. Sort en tenim
del personal sanitari que hi posa tot i més de la seva part i, malgrat l’escassetat
de recursos materials i humans, tracten els pacients amb humanitat i
professionalitat. Gràcies, gràcies i gràcies.
El sacrifici
de quedar-nos a casa no té res a veure amb el que estan fent ells, treballant a
tocar de la malaltia i, en molts casos, amb una espardenya i un esclop. Espero
que quan tot això s’acabi els ho tinguin en compte en la seva carrera
professional i que tots nosaltres ens en recordem i els acompanyem en les seves
reivindicacions laborals futures.
A nivell del
poble i també a través de les xarxes socials estan sorgint iniciatives
solidàries: imprimir en 3D suports per a pantalles, confeccionar bates o
mascaretes, inventar i fabricar respiradors... Potser és veritat que només el poble salva el poble.
A través de
les xarxes, veiem com passen els dies les famílies confinades: uns fan
pastissos, altres toquen instruments, altres fan jocs de paraules, altres
teletreball, els nens escola a distància...
Ara bé, trobo d’escàndol que famosos i milionaris esportistes d’èlit ensenyin
com passen el confinament en mansions luxoses, mentre la majoria dels humans el
passen tancats en pisos petits, molts sense sortida, per no parlar dels sense
sostre i persones de col·lectius desfavorits. Per ètica, els mitjans de
comunicació públics –i els privats també- haurien d’evitar emetre o publicar les
extravagàncies de la “gente bien”. Ho trobo pornogràfic i no pas perquè Madona
hagi sortit a la banyera i sense roba, sinó perquè és immoral.
Des de la
comoditat i la despreocupació que m’atorguen la meva condició de funcionària, destinada
en un lloc de treball considerat no essencial, que em permet estar tranquil·la
a casa (amb un mínim de teletreball) sabent que a final de mes –almenys de
moment- m’ingressaran la nòmina, voldria escriure algunes reflexions sobre el confinament de les persones que patim alguna malaltia
relacionada amb dolor crònic,
especialment les meves companyes i companys afectats de SDRC
/ DSR.
1. Haver estat
més de dos anys d’Incapacitat Temporal m’ha servit d’entrenament per afrontar
un confinament. He après a viure desvinculada de les relacions socials i
laborals; he après a estar moltes hores sola; he redescobert el gust per la
lectura i la música, a distrure’m i a tenir poques necessitats materials.
2. El nostre
estat de salut no es pot permetre un confinament sense exercici ni moviment.
Hem d’exercitar la part afectada, tal com hem estat fent fins ara, i hem d’afegir-hi
més exercici: caminar amunt i avall per casa diverses vegades al dia, pedalar,
seguir classes de ioga o de gimnàstica adequades al nostre estat... Recordem
que la immobilitat és la nostra principal enemiga.
3. Ens hem de
cuidar, tant o més que aquelles persones que no tenen cap problema de salut. No
ens podem contracturar, esquinçar ni fer-nos qualsevol altre mal. Si ho féssim,
necessitaríem atenció sanitària i, a més de posar-nos en risc nosaltres
mateixos, restaríem dedicació dels sanitaris als pacients amb la covid19. Així
que quiets a casa, però actius.
4. Hem de ser curosos
amb la nostra medicació. Ens hem de prendre els medicaments que els metges ens
han prescrit (procurant anar al mínim dins del marge permès). Quan anem a la
farmàcia –que hi solem anar sovint- ens hem de protegir: guants i mascareta
indispensables; pagar amb targeta en comptes de remenar diners; respectar la
distància de seguretat... i arribant a casa, hem de prendre les mesures
higièniques corresponents.
5. Si necessitem
el nostre metge de capçalera, ja sigui per fer-li una consulta o per
actualitzar la nostra recepta, hem de procurar evitar anar al CAP. Tenim la
còmoda i recomanable opció de fer ús de la plataforma “La Meva Salut”.
Si normalment el primer accés s’havia de demanar
presencialment al CAP, aquests dies es pot fer en aquest enllaç (cliqueu).
Molts ànims a
tots i cuidem-nos!
Adriana, 3 d’abril de 2020
DSR - 59
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...