divendres, 3 d’abril de 2020

Confinament i dolor crònic (DSR – 59) o Reflexions des del confinament (I)

El pitjor de la pesta no és que mata els cossos, sinó que despulla les ànimes i aquest espectacle acostuma a ser horrorós (Albert Camús).
Dies grisos aquests que estem vivint. Una pandèmia mai vista. Ben segur que cap de nosaltres no havia viscut una situació semblant. Els nostres pares, oncles i ties havien passat la guerra i, si bé no és el mateix, va ser una experiència prou traumàtica i dolorosa per a ells.
Moltes de les persones grans que estan morint són les mateixes que van viure una infància o adolescència troncada per la Guerra Civil. Qui els havia de dir que passarien els darrers dies de la seva vida en una situació tan bèstia com aquesta. Ni ells ni nosaltres no estàvem preparats per un traspàs en solitud i sense comiat.
Aquesta situació provoca un desgavell descomunal. No voldria pas trobar-me a la pell dels que han de gestionar aquesta pandèmia. Ben segur que, ho facin com ho facin, no ho fan bé per a tothom. Ara bé, dit això, crec que molts polítics i gestors seran recordats per l’acumulació d’errors i despropòsits. Sort en tenim del personal sanitari que hi posa tot i més de la seva part i, malgrat l’escassetat de recursos materials i humans, tracten els pacients amb humanitat i professionalitat. Gràcies, gràcies i gràcies.
El sacrifici de quedar-nos a casa no té res a veure amb el que estan fent ells, treballant a tocar de la malaltia i, en molts casos, amb una espardenya i un esclop. Espero que quan tot això s’acabi els ho tinguin en compte en la seva carrera professional i que tots nosaltres ens en recordem i els acompanyem en les seves reivindicacions laborals futures.
A nivell del poble i també a través de les xarxes socials estan sorgint iniciatives solidàries: imprimir en 3D suports per a pantalles, confeccionar bates o mascaretes, inventar i fabricar respiradors... Potser és veritat que només el poble salva el poble.
A través de les xarxes, veiem com passen els dies les famílies confinades: uns fan pastissos, altres toquen instruments, altres fan jocs de paraules, altres teletreball, els nens escola a distància...  Ara bé, trobo d’escàndol que famosos i milionaris esportistes d’èlit ensenyin com passen el confinament en mansions luxoses, mentre la majoria dels humans el passen tancats en pisos petits, molts sense sortida, per no parlar dels sense sostre i persones de col·lectius desfavorits. Per ètica, els mitjans de comunicació públics –i els privats també- haurien d’evitar emetre o publicar les extravagàncies de la “gente bien”. Ho trobo pornogràfic i no pas perquè Madona hagi sortit a la banyera i sense roba, sinó perquè és immoral.
Des de la comoditat i la despreocupació que m’atorguen la meva condició de funcionària, destinada en un lloc de treball considerat no essencial, que em permet estar tranquil·la a casa (amb un mínim de teletreball) sabent que a final de mes –almenys de moment- m’ingressaran la nòmina, voldria escriure algunes reflexions sobre el confinament de les persones que patim alguna malaltia relacionada amb dolor crònic, especialment les meves companyes i companys afectats de SDRC / DSR.  
1. Haver estat més de dos anys d’Incapacitat Temporal m’ha servit d’entrenament per afrontar un confinament. He après a viure desvinculada de les relacions socials i laborals; he après a estar moltes hores sola; he redescobert el gust per la lectura i la música, a distrure’m i a tenir poques necessitats materials.  
2. El nostre estat de salut no es pot permetre un confinament sense exercici ni moviment. Hem d’exercitar la part afectada, tal com hem estat fent fins ara, i hem d’afegir-hi més exercici: caminar amunt i avall per casa diverses vegades al dia, pedalar, seguir classes de ioga o de gimnàstica adequades al nostre estat... Recordem que la immobilitat és la nostra principal enemiga.
3. Ens hem de cuidar, tant o més que aquelles persones que no tenen cap problema de salut. No ens podem contracturar, esquinçar ni fer-nos qualsevol altre mal. Si ho féssim, necessitaríem atenció sanitària i, a més de posar-nos en risc nosaltres mateixos, restaríem dedicació dels sanitaris als pacients amb la covid19. Així que quiets a casa, però actius.
4. Hem de ser curosos amb la nostra medicació. Ens hem de prendre els medicaments que els metges ens han prescrit (procurant anar al mínim dins del marge permès). Quan anem a la farmàcia –que hi solem anar sovint- ens hem de protegir: guants i mascareta indispensables; pagar amb targeta en comptes de remenar diners; respectar la distància de seguretat... i arribant a casa, hem de prendre les mesures higièniques corresponents.
5. Si necessitem el nostre metge de capçalera, ja sigui per fer-li una consulta o per actualitzar la nostra recepta, hem de procurar evitar anar al CAP. Tenim la còmoda i recomanable opció de fer ús de la plataforma “La Meva Salut”. Si normalment el primer accés s’havia de demanar presencialment al CAP, aquests dies es pot fer en aquest enllaç (cliqueu).
Molts ànims a tots i cuidem-nos!

Adriana, 3 d’abril de 2020
DSR - 59
 




Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...