Reconeixement i insígnia del CNO

En el marc de la celebració del 70è aniversari del Club Natació Olot (CNO), l’octubre de 2024, el club va fer un acte d’homenatge als socis amb 60 anys o més d’antiguitat. Aquell any, es va fer en dues ocasions: una a l’octubre i una al novembre (1 i 2).

Uns mesos abans, els socis havíem estat cridats a informar, mitjançant un formulari, la nostra antiguitat com a tals, ja que el club havia iniciat la tasca d’actualització del fitxer de socis, pel que feia a la data d’alta. Tenia clar que m’havia criat essent sòcia del CNO, tot i que no disposava de cap document acreditatiu. Demostrar l’antiguitat de la meva família al CNO podia ser una tasca difícil, tenint en compte que els pares, els socis titulars, ja feia anys que ens havien deixat.

Amb la Rosa Maria, l’única de les meves germanes que actualment també és sòcia del club, vam intentar trobar alguna pista que ens portés a saber a quin any s’havia donat d’alta la nostra família. Jo podia aportar-hi poc, ja que la meva edat rondava els seixanta anys. Tenia clar que, el fet de banyar-me en el renta-peus de la piscina exterior forma part de les primeres vivències que recordo. Ella, en canvi havia participat per lliure, com a sòcia del CNO a la travessia Tossols-Basil, els anys 1970 i 1971, tal com consta a les medalles i al trofeu que conserva.

La resposta que vaig enviar al club era una barreja de records i de dades. Ens constava que a casa n’érem socis des de començaments dels seixanta del segle passat i els ho explicava així: a l'època de la presidència d'en Ferran Castañer (4), un oncle meu per part de mare, jo ja n'era sòcia [...] El meu pare, Ramon Llongarriu, el titular, s'ocupava de mantenir i ordenar la farmaciola del CNO (5). Podem dir que n’érem socis ja abans del 1968.

“Anar a la piscina” (mai n’havíem dit “el club”) era la principal activitat dels matins d’estiu. Si dic matins és perquè és quan hi anàvem, a la piscina. Les tardes les dedicàvem a fer repàs, anar a conferència, fer quadren d’estiu, anar a cosir... i les més grans a fer les primeres feines, sobretot classes particulars. A més, a les tardes, entre esperar el temps prudencial per fer la digestió i baixar fins a Les Tries, alguns dies et podies trobar que ja hi feia fresca i, d’altres, que ja plovia. A la piscina jugàvem lliurement sota la vigilància de la mare, dels germans més grans o dels entrenadors en els moments puntuals en què fèiem curset per aprendre a nedar o per millorar. Alguns d’aquests records els vaig publicar l’agost de 2018 (3).

Els pares, de grans, es van donar de baixa i a mi també, perquè no en fèiem ús. Més endavant em vaig afegir com a adherida a la titularitat d’una de les meves germanes. I, com són les coses, jo que no n’he estat usuària gaire regular, actualment continuo amb la titularitat inicial dels pares. És per això que el meu número de sòcia és inferior al 700.

A la vida es passen temporades. Entre les etapes que he anat més al CNO, s’hi troben la de la infantesa i fins ben entrada l’adolescència (seixanta i setanta del segle passat). Després, els  moments en què per dolor o per lesions he necessitat fer més exercici a l’aigua (finals dels vuitanta i del 2017 ençà). I quan més ús n’he fet va ser entre finals dels noranta i primers anys dels dos mil, temps en què la activitats d’estiu omplien els matins de vacances escolars de les meves filles, i l’esplai en família en les caloroses tardes d’estiu que, repartíem entre la gespa i a l’aigua de la piscina exterior.

Emmarcat dins la “Diada del soci 2026”, dissabte 29 d’agost, es va fer el reconeixement a uns quants socis amb 50 anys o més, al club. Segons informació de la web del club Com s’ha anat duent a terme els últims mesos, el CN Olot continua homenatjant a socis que compleixen 50 anys o més amb la condició de socis del club. Per aquest motiu i aprofitant la Diada del Soci, es van citar set socis que aquest 2026 han superat aquesta xifra. Se’ls va fer l’entrega d’una insígnia de plata com a reconeixement per la fita. En algun cas, eren els propis socis que recollien el pin. En altres casos, com el meu, érem els fills d’aquells que es van fer socis els que recollíem el distintiu, com a hereus de la titularitat.

Vaig recollir el pin i un reconeixement que no em pertanyen del tot. Guardaré el detall com a testimoni de l’antiguitat de la nostra família al Club Natació Olot i, sobretot, en record als familiars directes que ja no hi son: pares i germana. Uns i altres van fer possible el meu accés a les piscines del CNO. Els primers en fer-se’n socis i la Marissa en permetre’m tornar-m’hi a apuntar. És a ells a qui realment els correspon.  

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

 

Notes i enllaços:

1.       Notícia de l’homenatge del 5/10/2024 a la web del CNO: homenatge als socis amb més de 60 anys de fidelitat.

2.       Notícia de l’homenatge del 23/11/2024 a la web del CNO: homenatge als socis amb més de 60 anys de fidelitat.

3.       Enllaç d’un escrit sobre el CNO publicat en aquest mateix blog, el juliol de 2018, amb el títol Records al caire del trampolí

4.       En Ferran Castañer, germà de la nostra mare, va presidir l’entitat en la que fou la seva sisena junta directiva, a partir de març de 1968. Malauradament, el seu mandat va ser molt breu, de menys de dos anys, ja que el maig de 1970 moria d’accident als 49 anys.

5.       Crec que aquest fet es va donar pel fet que el pare treballava en una distribuïdora farmacèutica d’Olot, DIFASA. Enllaç relat on explico què era DIFASA.

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (2)

Sobre propietaris i masovers

Llongarriu de la Vall del Bac sempre havia funcionat, com la majoria de les cases de pagès, amb el sistema de pairalia i masoveria, estructura tradicional de la societat rural catalana. Aquest model, de propietaris i masovers, és el que constaten les edificacions de les masies d’aquest estil: la casa dels propietaris i la caseta dels masovers. Agradi o no agradi el sistema, és així com anava.

Tots sabem que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge i qui ens alimenta. Voldria no equivocar-me pensant que els meus avantpassats s’estimaven la seva terra i les seves cases, així com les persones que hi vivien. A la nostra àvia paterna, Manuela Montsalvatje, en una visita a alguna masoveria, li van dir “ens agrades perquè ets tan pagesa!”. Aquest elogi espontani, sentit i de proximitat, encara ara em fa enorgullir de l’àvia Manuela que, igual que va passar amb l’avi, no vaig arribar conèixer. D’aquesta expressió n’extrec la conclusió que entre ella i els masovers hi havia una estima mútua.

Precisament per aquest afecte amb la gent del terrer, quan anàvem de visita a alguna casa de pagès -propietat de la família o no-, sempre érem benvinguts; ens rebien amb els braços oberts. Asseguraria que el bon tracte que ens dispensaven era de tot cor i no pas perquè fessin compliments. Aleshores ens deien “que entrin, que seguin, que tallin i que mengin” i, al voltant de la seva taula, en una estança fresca i fosca, compartíem el pa, la llonganissa i el porró de vi o, si era estiu, el porró de marsinada. (1)

Durant els nostres estatges d’estiu a la Vall del Bac, els sis germans ens vam curtir. En aquelles llargues estades a Llongarriu ens guaríem dels refredats i altres xacres hivernals. Anàvem a la riera, a visitar alguns estadants, a jugar per prats i boscos... i, els més grans, sortien a caminar amb el pare. Sovint teníem algun convidat, cosines, cosins, parents o algun amic, a passar uns dies. Les germanes més grans havien rebut alguna visita de caire més sentimental. En aquells estius que acabaven al setembre, sempre fèiem alguna visita, ja fos al Tomàs, al Xaravitx o en alguna altra masoveria.

La relació amb els masovers de Llongarriu era cordial i planera. Les grans de casa, recorden que els agradava anar a berenar amb en Joanet i la Margarida, mentre que a l’hora de jugar, preferien en Ramon, en Cisco, en Ricard i l’Anna Maria. Sovint també venia a passar el dia l’Angelina del Tomàs, d’una edat semblant a la d’elles. Les ties, solteres, gaudien d’allò més veient tanta mainadica jugant al prat de Llongarriu i, ben segur que donaven un cop de mà a la nostra mare, que a finals dels anys cinquanta ja tenia quatre dels sis fills que portaria al món.

A la dècada dels seixanta del segle passat és quan es van anar deshabitant les cases. Primer va ser el Tomàs (1966). Després el Xaravitg (1970). I, finalment, l’any 1976 es va tancar la porta de Llongarriu, amb la marxa dels últims masovers. El “progrés” havia arribat i es feia difícil viure en una casa que quedava lluny de tot. L’home era gran. La dona patia un retard mental. I el fill estudiava intern a l’Escola Llar d’Olot. S’enyoraven tant els uns dels altres, pobrics, que la tristesa els consumia.

Parlo dels masovers que vaig conèixer amb un respecte absolut, talment el tracte que sempre vam rebre per part seva. Fins i tot tenint en compte que a l’avi, en temps de la República li van incautar les finques. Després va venir la reconciliació: Un dels millors testimonis de l’actuació del pare és que cap dels seus masovers fou despedit ni molestat, absolutament per res. Algú li suggerí d’actuar amb rigor, incitació que sempre va rebutjar amb l’afirmació que tot ho havia oblidat perquè tots els seus greuges estaven perdonats. [...] vaig ser un dels acompanyants en la primera visita que féu a la finca. Allò fou un passeig de reconciliació on triomfà la bondat per sobre de tot. Aquesta bondat a què es refereix el pare, formava part del tarannà de l’avi Lluís, una bona persona que, més endavant, treballà de forma altruista: Passats alguns anys [de la Guerra Civil], prengué al seu càrrec l’administració de l’Hospital de Sant Jaume per “gratia et amore Dei” on treballà i deixà treballar a tota una sèrie de comissions que es desvivien per l’Hospital (2).

Sempre que passo per una casa de pagès procuro ser molt respectuosa. Miro de deixar els filats tal com els he trobat. Segueixo els camins marcats. Evito fer sorolls innecessaris per no molestar els gossos... M’agrada i crec que és del tot necessari respectar les persones que hi viuen. Així ho he mamat i així ho seguiré fent. Sempre que he anat a Llongarriu després de la venda per part de la família, per respecte i per prudència, he evitat acostar-me a la casa.

Em conformo anant a seure al pedrís de l’ermita, al peu dels set xiprers. Contemplo el paisatge. Escolto el silenci. Deixo que els records flueixin i em reconnectin amb aquell escenari de jocs infantils, de xurmers per alletar, de gallines que escatainaven i picotejaven pel prat, de mules que algú ens acostava al pujador per poder-nos-hi enfilar, del racó de jugar a cuinetes sota l’ermita, de la pasta de calç per fer ciment amb el joc de paleta del nostre germà... I, mentre enfilo aquests records en un fil imaginari, l’estona passa volant.

En alguna ocasió, si s’ha donat el cas que hagi vist moviment a la casa petita, he preguntat si podia acostar-m’hi i m’ha agradat conversar amb els masovers. Com que soc poc fisonomista, sempre penso que no els conec i que ells no em reconeixen a mi. Només quan ha vingut al cas, he esmentat el meu cognom i la meva procedència.

L’any 2015, un matí fred i rúfol de febrer, havíem anat a Llongarriu pel Coll de la Barcadura i, arrecerats a l’ermita de Çacot, vam veure el masover. Amb el seu consentiment, vam entrar al prat per poder xerrar una mica. Era un altre masover, però vam conversar cordialment. Era un altre masover i ja hi havia unes altres condicions: carretera, llum, aigua corrent i cobertura telefònica. Era un altre masover, però sabia on era el locus amoenus de la nostra àvia per passar-hi les tardes. Era un altre masover i recordava algunes anècdotes que havia explicat el pare. Era un altre masover i ja era una altra manera de viure: els fills anaven a estudi al Sant Pau de Segúries i participaven en competicions esportives els caps de setmana, fet impensable als anys setanta del segle passat. Era un altre masover i jo que me’n vaig alegrar, de veure que Llongarriu tenia vida, i que podíem xerrar una estona. Era un altre masover i la conversa era cordial, però el gos em va mossegar la cama. Era un altre masover i ja eren uns altres temps. Altres vegades he passat per Llongarriu i no he gosat ni baixar del cotxe, ja que els gossos m’han abordat com veritables feres ferotges. Així que m’ha tocat passar de llarg amb el cor ple de recança.

Potser sí que tenia raó en Sabina quan deia al lloc on vas ser feliç no has d’intentar tornar-hi.

(Continuarà)

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

A Llongarriu. Estiu 1967.

Notes al peu:

1.     La marsinada va ser la responsable d’una anècdota que vaig protagonitzar de ben menuda que algun dia explicaré.

2.     En el llibre “700 L’Hospital Sant Jaume d’Olot en la història”, curiosament, l’avi no hi apareix, malgrat la veracitat d’aquests fets i els records que en serven les meves germanes grans, de quan l’acompanyaven a fer alguna gestió o a celebrar el Nadal amb els treballadors i les persones malaltes o desvalgudes.

3.      En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar.

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (1)

Una notícia al diari el Punt Avui

Divendres, 31 de juliol de 2026, el Punt Avui va publicar un article de Jordi Grau, titulat “El casal dels Llongarriu: de masia a referent de luxe”, que podeu trobar sencer en aquest enllaç. Comença així: M’ho explica el bon amic Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la coneix bé (1). El casal dels Llongarriu, una gran casa senyorial de la vall del Bac, a l’Alta Garrotxa, es transforma a partir del 31 de juliol en un exclusiu complex que combina hotel, restaurant d’autor i un spa integrat a la natura.

En aquest article s’hi diuen algunes coses que són opinió i d’altres que semblen objectives. Amb les primeres, podem estar-hi d’acord o no. Les segones, s’haurien d’haver contrastat abans de publicar-les. Tot seguit en comentaré algunes:

El periodista escriu Aquesta masia inicialment del segle XV... Segons els treballs del pare, tenim constància documental que els indicis de l’actual edifici, el Mas Noguer, antecendent de Llongarriu, és esmentat molt abans del segle XV: La primera referència que en tenim [d’aquesta casa] és d’un Besalú dels Noguer citat en la crònica de la visita pastoral del bisbe Moncada, l’any 1329. Per tant, l’edificació inicial d’aquesta masia és d’abans del segle XV.

Les notícies sobre el primer Llongarriu les detallo cronològicament. L’any 1576, tenim un primer document de  Joan Longarriu (escrit amb una sola L), arribat de la Gascunya francesa. L’any 1583, consta que els Llongarriu eren masovers del mas Joncar de Capsec. L’any 1590, trobem el primer document que relaciona els Llongarriu amb el Mas Noguer de la Vall del Bac: en lloga una habitació per quatre anys junt amb uns horts, un anomenat del codonyers i l’altre situat darrere el cementiri de l’ermita...

Més endavant de la notícia podem llegir hi ha una església dedicada a la Mare de Déu dels Àngels... Els qui vau conèixer el meu pare sabeu com s’estimava la Vall del Bac i la casa de Llongarriu, així com que va dedicar moltes hores a l’estudi dels orígens de la nostra família. Ell, a l’hora de parlar de l’església de Llongarriu, interpretava i defensava que estava dedicada a la Mare de Déu de Çacot, on l’any 1886, els nostres besavis, Ramon Llongarriu i Rosa Saguer van celebrar l’últim casament que es faria a l’ermita. És per això que nosaltres sempre n’hem dit Çacot i no el Àngels.

En l’article podem llegir-hi El seu mobiliari era un dels més importants de l’actual terme de la Vall de Bianya i sembla que se’l van emportar els darrers masovers als anys setanta... Desconec quin lloc ocupava el mobiliari de Llongarriu en el rànquing d’importància entre el mobiliari de l’actual Vall de Bianya, però sí que vaig conèixer personalment els últims masovers i posaria la mà al foc que ells no es van emportar els mobles de Llongarriu. Ho dic per dos motius: el primer, perquè eren gent de bona fe, i el segon, perquè no tenien capacitat ni de fer ni d’organitzar un robatori d’aquesta envergadura. I més encara si tenim en compte que disposaven d’un burro com tot a mitjà de transport.

Explicaré com va anar el desmoblament de Llongarriu. Abans, però, hem de recordar que els sis germans n’eren copropietaris, ja que l’avi no havia fet hereu. Així doncs, part del mobiliari se’l van endur els germans Llongarriu Monsalvatje (alguns Montsalvatje), dels quals ja no en queda cap en vida. Transcric les paraules del pare Vam treure els mobles deixant un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de la cuina. És evident que aquell tancament es va fer amb bona intenció i des de la mirada de qui creu que tothom és respectuós amb els béns dels altres. Però el mobiliari no se’l van endur els masovers.

Passo a comentar algunes coses que s’expliquen a l’article que fan qüestionar la idoneïtat de l’emplaçament d’aquest negoci, sobretot per la manca d’encaix amb l’entorn natural on es troba.

Paraules que grinyolen pel que fa a la integració i l’arquitectura respectuosa: finestrals amplis Digueu-me una sola casa de l’Alta Garrotxa que tingués finestrals amplis a les habitacions. [...] un spa integrat a la natura Com s’integra un spa a la natura de l’Alta Garrotxa? [...] La proposta gastronòmica neix amb el compromís “del paisatge al plat” i vol retre homenatge al receptari tradicional de la comarca, reinterpretat amb tècniques contemporànies Pel que es pot veure a la seva pàgina web, la reinterpretació del receptari també inclou l’allunyament total de les menges tradicionals de l’entorn.

El relat publicat a El Punt Avui acaba amb les paraules de l’actual propietari, Andreu Gómez la finca de Llongarriu no és només un hotel o un restaurant, és un homenatge a la història, la calma i el paisatge de la Vall del Bac. Hem volgut crear un espai on el temps s’atura, respectant la identitat de l’Alta Garrotxa i oferint al visitant una hospitalitat d’alt nivell. Pot ser un homenatge a la història, però realment el mobiliari i la decoració tenen res a veure amb el paisatge de la Vall del Bac i amb la identitat de l’Alta Garrotxa?

A Llongarriu hi han fet un hotel de luxe, amb un restaurant d’autor. No cal que ara ens facin combregar amb rodes de molí amb la cuina quilòmetre zero, perquè enlloc de barbs i bagres de la riera hi serveixen gambes i altres menges que poc tenen a veure amb el terrer de la Vall del Bac. Poden dir que cullen les verdures de l’hort de Llongarriu, però l’hort on les meves germanes anaven a collir l’enciam i la ceba per fer l’amanida, el que quedava a tocar de la casa i que es podia regar amb facilitat si feia falta, ha desaparegut. Poden parlar de restauració adaptada a l’entorn, però tots sabem que s’han ampliat superfícies i volums i s’hi han aixecat noves edificacions. Si el PEIN de l’Alta Garrotxa no ha canviat de com era abans, no s’ha respectat, perquè no permetia tot el que s’ha fet als afores de la casa. Pel que fa a la sostenibilitat, tots sabem que l’aigua és un bé escàs a l’Alta Garrotxa i que les piscines, l’spa, i el servei d’habitacions, tindran un consum d’aigua que no s’adequa al subministrament que pot proporcionar aquell indret.

L’hotel que fa poc s’ha inaugurat a Llongarriu, amb el nom “Finca Llongarriu”, està totalment fora de lloc, per la seva ubicació, pels recursos naturals de la zona i per la inconveniència de l’accés del trànsit rodat. Anar-hi potser és fer turisme de qualitat, però, a quin cost pel territori?

Si el negoci serà rendible, si tindran gaire clientela, si durarà temps, si s’hi hauran allotjat influencers, personatges més o menys famosos o persones molt adinerades, són aspectes que em són del tot indiferents. Tot això queda tant lluny del que realment m’interessa, que tant me fa!

Qui vulgui anar-hi, que hi vagi. No seré pas jo qui ho aconselli ni qui ho desaconselli.

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

Al prat de Llongarriu, amb un xurmer. Any 1967.

Notes al peu:

1.     On diu Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la coneix bé no entenc què és allò que coneix bé en Joan Oller “aquesta casa” és a dir “El Punt- Avui”, la “masia” de Llongarriu. Entenc que no es refereix al “casal” perquè hauria de dir “que el coneix bé”. Potser es refereix al fet que coneix bé l’actual propietària de Llongarriu. L’ambigüitat d’aquesta primera frase m’ha fet ballar el cap.

2.    En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar (1994).