Ruralisme amb mirada de dona

Avui publico en aquest blog el text que vaig escriure el mes d'abril sobre llibres que parlen del món rural i que són escrits i/o protagonitzats per dones. Aquest article va ser publicat a El Brull, Revista de Montagut i Oix, núm. 46 - Abril 2024.

* * * * * * * * * *

"El paper de la dona al món rural ha anat més enllà
de les tasques domèstiques, administratives i de suport [...]
Elles hi ha viscut i n’han viscut, malgrat les discriminacions territorials
i, especialment, per raó de gènere.

* * * * * * * * * *

Hauríem de recular uns quants anys per veure l’Alta Garrotxa poblada. L’aspecte de les masies parla per si sol i, com més ens allunyem de les zones habitades i ben comunicades, més  temps hem de retrocedir per recordar-les amb vida.

Abans de l’èxode rural de les zones de muntanya, els senyals que indicaven que en una casa hi havia vida podien ser el fum sortint de la xemeneia, la netedat dels marges del camí i del quintà, la roba estesa, l’hort en funcionament... però, sobretot, la mestressa -generalment masovera- feinejant pels defores.

Recordem amb afecte dones com la Maria del Ripoll, la Margarida de la Quera, la Montserrat de Costejà o la Marieta de Ca l’Anton fent petar la xerrada amb alguns dels excursionistes que passaven per casa seva pels volts dels anys setanta del segle passat. Gràcies al testimoni que alguns d’aquells muntanyencs ens han deixat en les seves cròniques, hem sabut que, enmig d’altres enraonies, elles, com qui no vol la cosa, els explicaven algun costum interessant, mentre s’eixugaven les mans amb el davantal.

De fet, per a molts de vosaltres, veure una casa de pagès habitada era el més habitual perquè ho teníeu al costat de casa. Tips de veure-ho! Com passa sovint, de tant familiar com ens és una cosa o un costum, no hi donem la importància que té. Aquest seria el cas del paper de la dona en el món rural: sempre hi ha sigut, però mai s’ha donat a la seva presència la rellevància que realment ha tingut. 

El paper de la dona al món rural ha anat més enllà de les tasques domèstiques, administratives i de suport. Elles han estat les encarregades de la conservació i la transmissió de coneixements als fills, contribuint així a evitar -o a retardar- la pèrdua constant de ramaders i de coneixement de l’ofici. Elles hi ha viscut i n’han viscut, malgrat les discriminacions territorials i, especialment, per raó de gènere.  

Ara que ha passat Sant Jordi i tots tenim recent el bon propòsit de llegir una mica més, voldria ressenyar uns llibres que parlen de dona i ruralisme de muntanya, per si us ve de gust llegir sobre aquest tema. Les principals protagonistes en són les dones, bé perquè han crescut a pagès i s’hi han quedat a viure, bé perquè n’havien marxat i hi han tornat, bé perquè n’han fet algun estudi o bé perquè se n’hi han anat a viure des de la ciutat. Són llibres de molt bon llegir i que ens conviden a reflexionar sobre el model de gestió rural i les seves mancances.

Dones de la muntanya, de Federica Ravera i Martina Manyà (Pol·len Edicions, 2022). És un llibre gràfic que recull el resultat d’un estudi sobre ruralitat i feminisme a muntanya, sobre el rol de la dona en la conservació de l’ofici i els reptes que els cal superar en el món rural d’alta muntanya. En ressalto una afirmació: Lluny de ser una qüestió merament folklòrica, reconèixer aquesta funció de transmissió [de la dona] és donar un lloc a la dona pagesa, baluard d’identitat i de continuïtat del món rural pagès.

Ruralisme. La lluita per una vida millor, de Vanessa Freixa Riba (Ara Llibres, 2023) s'hi parla de la necessitat de ruralitzar la societat, de reduir el consum, de conèixer la procedència d'allò que consumim i de cuidar l'entorn que ho produeix. Hi trobem reflexions com aquesta: Vaig haber de marxar lluny per veure a través dels ulls dels altres, a través de la meva vivència, l'excepcionalitat del ruralisme.

La noia de les ovelles pigallades. Anna Plana, una pastora a contracorrent als cims del Pirineu, de Laura Gordó Pérez (Cossetània Edicions, 2020). S’hi narra l’experiència vital de l’Anna, una noia empordanesa que decideix establir-se com a ramadera al Pirineu. La seva estima per la seva feina i el seu ramat la porta a dir, adreçant-se a les ovelles, coses com aquesta: Us cuidaré tant com sàpiga, i a vosaltres, les parides, no us penso treure els fills fins que almenys tinguin 60 dies.

Una vida a les muntanyes, d’Abraham Orriols i Garcia (Ara Llibres, 2023). Llibre sobre la Marina Vilalta, la pastora més vella de Catalunya que, amb prop de cent anys, continua treballant i que l’any 2022 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva dedicació. Quan l’autor li explica que vol fer un llibre sobre la seva vida, ella reacciona amb aquestes paraules: I un llibre, dius? Jo no n’he llegit mai cap perquè no puc. I a qui han d’interessar tantes pàgines sobre mi? Em sembla que no m’ho mereixo, he fet el mateix que fèiem tots abans.

Aquests llibres amaguen històries boniques i ofereixen un reconeixement a les dones de pagès i la seva labor en la salvaguarda i transmissió dels coneixements del ruralisme. I són tan interessants com necessaris.

Que gaudiu de la lectura!

Adriana Llongarriu

Avui faig 60 anys

Avui faig 60 anys, que és poc més que fer-ne 59 i poc menys que fer-ne 61, però les persones del primer món ens hem acostumat a donar una major importància a alguns dels aniversaris més “sonats”: els 18, els 40, els 60... Així que avui celebro que he tingut la sort d’arribar als 60.

Ara fa un decenni, escrivia que fer anys és anar fent via acumulant vivències de tota mena, procurant gaudir d’aquelles que ens són agradables i trobar estratègies per afrontar les que ens costen de pair. Avui, amb 10 anys més, puc assegurar que vaig per la vida amb una motxilla una mica més plena d’experiències viscudes.

A mida que m’he anat acostant als 60, he sentit la necessitat de “fer balanç” del que he viscut. Escric “balanç” (entre cometes), perquè no em refereixo a sospesar els pros i els contres ni a calcular el percentatge de vivències positives envers les negatives. Em refereixo més aviat a tenir ganes d’entendre per què algunes coses han succeït de la manera que ho han fet i per quin motiu les reaccions d’altri han estat en un o altre sentit. Així que he estat cavil·lant i, com era d’esperar, no he arribat a cap conclusió. Més aviat se m’ha enterbolit la ment. Ara bé, m’he adonat que em convenia dedicar unes paraules, destinades a diferents grups de persones, segons el grau d’afinitat que tenim i segons el que hem compartit.

Si em limités a fer balanç, diria que, en general, em sento agraïda per les oportunitats que la vida m’ha donat i afortunada pel que he viscut. Estic contenta del camí recorregut i molt cofoia de les filles que, amb en Joan, hem tingut. Fa uns vuit mesos que soc àvia i, dia a dia, em vaig impregnant de la brutal satisfacció que m’aporta ser-ho i exercir-ne.

D’altra banda, també estic una mica enfadada. Em sento dolguda per les pèrdues de persones estimades que han marxat massa aviat i massa ràpid, de les quals en guardo records íntims i bonics.

Estic tipa de personatges ineptes que, en comptes de buscar la millora de la humanitat, actuen egoistament. Soc força crítica amb la manera de funcionar del sistema i amb la gestió dels recursos naturals, materials i humans, que duen a terme les persones que tenen la paella pel mànec. És per això que intento actuar conscientment i fer meva aquella màxima que diu que els petits canvis són poderosos.

A nivell de salut, em sento una mica cansada. Viure cada dia amb dolor és com notar un martelleig constant que afebleix el físic i emmascara la ment. He de tenir molta paciència i saber que, quan se m’acaba, l’he de tornar-la a començar. He d’adaptar l’activitat física, laboral i d’esbarjo per tal que m’aporti més energia positiva que no pas dolor i cansament i, d’aquesta manera, anar omplint de vida la vida.

En faig 60, he superat una dècada crítica pel que fa a determinades sotragades de salut. N’enceto una altra que deu portar els seus riscos inherents. Per si de cas, procuro cuidar-me i no temptar la mala sort, sabent que, en la rifa de la salut, a vegades et toca una malaltia sense haver comprat cap número. Creuem els dits.

Acabaré agraint-vos, a tots aquells que, d’una manera o altra formeu part de la meva vida, l’acompanyament en el meu recorregut vital.

Celebrem que en faig seixanta. Celebrem la vida!

Adriana, 10 de juny de 2024

Jo, als 59 anys i 364 dies