Els Castañer, la meva família materna. Castanyer, el meu segon cognom

Quan escric o quan publico articles en aquest blog, a vegades penso que algú pot tenir la sensació que em sento orgullosa de la meva família paterna i que potser no n’estic tant de la meva família materna. A veure si amb aquesta i alguna altra entrada puc refutar aquesta idea.

Com he esmentat en alguna altra ocasió, el pare, ja de gran, va fer recerca dels orígens del cognom Llongarriu i d’aquell llinatge. Acabada la investigació de la seva família paterna, va treballar en la seva nissaga materna: la dels Monsalvatje. Alguna vegada li havia sentit a dir que el proper treball se centraria en la família paterna de la mare, els Castañer. Ho he escrit amb “ñ”, tot i que jo ho escric amb “ny” i ja fa temps que vaig fer el canvi legal del meu segon cognom: oficialment em dic Castanyer. El pare no va ser a temps de continuar amb l’estudi d’aquesta família.

No us penséssiu pas que em proposo agafar les regnes del pare per posar-me a investigar nissagues. Necessitaria una paciència, una constància i una voluntat de ferro que no tinc. No me’n sento capaç. A més, alguna de les generacions dels Castañer que conec, eren germandats molt extenses. Quina feinada! Només vull parlar dels meus avis per part de mare i d’algun aspecte que va condicionar la vida que van tenir.

De les quatre persones que haurien sigut els meus avis, Lluís (1892-1959) i Manuela (1892-1954) per part de pare, i Matias (1893-1936) i Maria (1895–1995) per part de mare, només vaig conèixer l’àvia Maria, una dona de qui he parlat en alguna ocasió i que sempre vaig veure vestida de negre, afligida i sense humor. Més endavant potser entendrem per quins motius va viure d’aquella manera.

L’àvia Maria va tenir una llarga vida. Quan va morir, gairebé als cent anys, en feia més de quinze que vivia tancada al seu mon i aïllada del seu entorn. No coneixia cap de les seves filles, ni la seva nora, ni cap dels seus tretze nets. No recordo si mai va ser conscient del seu grau de besàvia.   

Per tot plegat, tot i que vaig tenir àvia materna fins als trenta anys, sempre m’he sentit òrfena d’avis. Aquesta sensació s’accentua quan sento les meves germanes grans explicar anècdotes i records dels avis Llongarriu Monsalvatje, uns avis que van exercir molt d’AVIS, en majúscula.

L’àvia Maria es deia Maria Farré Magre i era filla de Montblanc. I doncs, com havia arribat aquella noia de la Conca de Barberà fins a Olot? Sembla que a l’avi Matias, de jove, el van enviar a Montblanc a fer d’aprenent en una botiga de teles i sastreria. En va tornar format professionalment i havent conegut qui acabaria sent la seva muller.  

De la família de Montblanc, en vaig arribar a conèixer alguns germans de l’àvia Maria: el que més, el tio Ivo, que vivia a Barcelona i en més d’una ocasió ens havia facilitat alguna breu estada, per motius mèdics, a la capital catalana; el tio Pep i el tio Esteve, dos personatges peculiars que duien barret i feien servir un bastó, i havia sentit a parlar del tio Lluís, que vivia a Argentina. De grans, els pares es van relacionar amb la Gladys, una filla de l’oncle d’Amèrica, que residia a Estats Units.

L’avi Matias era el primogènit de Bartomeu Castañer i Maria Fajula, coneguda per tots els seus descendents com la Padrina o la Padrina de Can Masias. Els pares de l’avi, els nostres besavis, tenien una sastreria al carrer dels Sastres. De les dues botigues d’aquell carrer conegudes com “Casa Masias”, ells regentaven la més antiga i petitona, que sembla que els venia de la família Fajula, els avantpassats de la Padrina.

La Padrina i en Bartomeu Castañer,
els nostres besavis

El matrimoni Castañer Fajula, els meus besavis materns d’Olot, en menys de catorze anys, van tenir deu fills, dels quals tres van morir en la primera infància, ja fos a dies, mesos o algun anyet. Els altres set fills van créixer sans i van arribar a la vida adulta. Van formar les seves famílies i els van donar trenta-un nets. La Padrina, que va viure fins als vuitanta-nou anys, va arribar a tenir setanta-un besnets, dels quals en devia poder conèixer cap a trenta; els altres vam néixer més tard de la seva mort, ocorreguda l’any 1963.

Dels fills que van arribar a l’edat adulta, cinc eren dones: Enriqueta, Concepció, Rosita, Quimeta i Assumpció, i dos eren homes: Matias i Josep. Els dos nois, que ja havien format les seves famílies i tenien cinc i dos fills respectivament, gestionaven el negoci familiar de sastreria, més endavant gènere de punt. Tots dos van morir l’any 1936 (a quaranta-dos i trenta-cinc anys) a mans dels revolucionaris de la Guerra civil espanyola, és a dir, els rojos. L’avi Matias deixava cinc fills, d’entre els divuit i cinc anys (la mare encara no havia fet els tretze), i en Josep, en deixava dos, de quatre i dos anys.

Els germans Castañer Farré, amb la seva mare, Maria Farré,
la nostra àvia materna. Foto Serradell, any 1941

La desaparició i suposada mort de l’avi serà tractada en una altra entrada. Potser em serà difícil trobar les paraules adients, per relatar aquell fet. Espero ser capaç d’explicar-ho sense posar-me en un fangar i, que si m’hi poso, en sàpiga sortir.

De moment, us deixo aquesta introducció de la família Castañer, la meva família materna.

Adriana Llongarriu Castanyer
gener de 2026