Oix. Presentació de la seva pàgina d’Internet
Oix és un petit poble de la
Garrotxa, avui entitat poblacional del Municipi de Montagut al qual fou annexat
l’any 1972. El seu terme era de 55,58 quilòmetres quadrats. Dintre d’aquest
espai hi estan inclosos pobles i parròquies on el romànic hi és present: Sant
Martí de Toralles, Sant Miquel de Pera, Sant Andreu de Bestracà, Sant Miquel
d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Santa Maria d’Escales i Santa Bàrbara de
Pruneres. Les ermites d’alguns d’aquests llocs han estat restaurades pels
“Amics de l’Alta Garrotxa” que vetllen per la conservació d’una arqueologia[1]
irrepetible. Únicament la de Talaixà, lamentablement, ja és ruïna[2].
Oix està comunicat per mitjà
de la carretera que comença a la sortida del pont de Castellfollit de la Roca.
Fou construïda per iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, començada l’any
1922 i fou acabada i entregada l’any 1928 quan aquell ens ja estava suprimit
pel general Primo de Rivera des de l’any 1925. El pressupost fou de 266.125
pessetes.
El cens de l’any 1991 fixa una
població urbana de 41 habitants que, amb els disseminats, arriba als 81.
És un poble ben equipat per
l’actualitat que viu. Compta amb un dispensari i local cultural. Dos
establiments[3]
ofereixen queviures de tota mena i són, endemés, punt de contacte social. El
poble, molt cohesionat i festiu, celebra les festes animosament: castanyada per
Tots Sants, foc i coca per sant Joan, pastorets i xocolatada per Nadal i els
Reis arriben, per a petits i grans, que han fet bondat. La festa major, entorn
de la diada de sant Llorenç, el patró, és molt animada: ofici, homenatge a la
Vellesa, campionat de botifarra, animació infantil, sardanes amb vermut o
sense, balls...
Per la Gala, que s’escau el
primer diumenge d’octubre, s’hi fa un àpat col·lectiu.
El poble té motius
arqueològics interessants. En destaquem, somerament[4], el
castell del segle XV, restaurat. El pont medieval, d’arquitectura remarcable,
restaurat l’any 1991, d’una gran arcada, una de complementària, petita, i
esperó per tallar el corrent d’aigua. De l’ermita de sant Llorenç, romànica,
del segle XII, d’una sola nau amb volta apuntada, absis semicircular i porta al
migdia, n’hem de remarcar la cornisa interior que recorre els murs, el blasó
dels Barutell i la fenomenal pila baptismal, hemisfèrica, muntada sobre un dau
de pedra.
El recolliment i pau,
espontanis a Oix, inviten a un repòs molt gratificant.
Ramon Llongarriu
Monsalvatje
als voltants de l’any 2000
 |
| Panoràmica d'Oix. Any 1971 |
Aquest és l’escrit que el pare va
preparar com a presentació del poble d’Oix, a la seva pàgina web. L’original no
està datat, però el situo a finals dels anys noranta.
No em queda del tot clar si
aquest text va ser utilitzat com a presentació del poble a internet o si,
finalment, no es va fer servir. Em decanto per la primera opció, ja que, en
l’original mecanografiat del pare, hi ha dues anotacions, del 26/11/2000, en
bolígraf: “la Gala no es fa” i “hi afegiran al text la cursa de BTT. Enguany
era la novena edició”. Ambdues anotacions corresponen a informació que li va
facilitar en Lluís Abel, olotí de naixement i oixenc d’adopció, que viu a can
Siloi, i que actualment és l’alcalde de Montagut i Oix.
La pàgina web que en aquests
moments representa i presenta el poble d’Oix és la d’Ovoxo, l’Associació Cívica
i Esportiva d’Oix (enllaç). En aquesta pàgina no hi he
sabut trobar la presentació del pare, però com que en els darrers vint-i-cinc
anys tot allò que té a veure amb internet ha evolucionat tant, és probable que
aquell text hagués servit per una pàgina web que deu haver desaparegut.
El pare sempre havia tingut una
gran estima pel poble d’Oix. Li agradava molt anar-hi, ja fos a visitar els de
Cal Ros, els de la Boadella i de can Blanc -actualment Can Simó-, els del Tomàs
-que vivien al castell d’Oix-, o a comprar embotit a la carnisseria d’en Cros.
Recordo que, quan érem petits, hi anàvem sovint, i en dues ocasions vam anar-hi
a passar uns dies: estiu de 1970 i Setmana Santa de 1971 (enllaç).
 |
| La mare i tres dels meus germans al Carrer Major d'Oix. Primavera de l'any 1966 |
 |
| La mare, la Marissa i jo mateixa amb el Pairé al fons. Estiu de 1970 |
Vegem d’on venia la coneixença dels
Llongarriu amb Oix i per què hi tenien finques, si ells eren de la Vall del
Bac. Per entendre-ho, hem de recular a l’any 1853 quan, Francesc Llongarriu
i Beltran (rebesavi patern del pare), de 55 anys i vidu, es casava amb Isabel
Rovira Sibecas, també vídua. Curiosament, al mateix temps també es casaven Joaquim
Llongarriu Burc, de 23 anys (fill del nuvi) amb Agustina Agustí Rovira,
de 21 anys (filla de la núvia). Per tant, pare i fill es van casar amb mare i
filla el mateix dia.
D’aquesta dos casaments en
resultà la incorporació al patrimoni dels Llongarriu, de les propietats d’Oix: en
els dobles capítols matrimonials del gener de 1853, Isabel aporta com a dot seu
l’heretat de Can Rovira[...] patrimoni que estava format per la casa pairal
situada al poble, en començar el carrer principal, davant mateix de l’església
de Sant Llorenç; una peça de bosc anomenada la Costa d’en Rovira; el mas
Boadella amb el seu agregat, el mas Vilarot; el mas Alous; una peça de cultiu
anomenada el Pla, un altre camp i l’hort que s’anomenava del Xurragai. Quatre
masies amb unes 50 hectàrees (pàg. 156)*.
Annexionat el patrimoni d’Oix al
dels Llongarriu de la Vall del Bac, la vida continuava en aquella vall que ara
ens sembla tan plàcida. Però hem de dir que aquells Llongarriu no van pas tenir
una vida tan bucòlica com podem imaginar. El besavi del pare, en Joaquim
Llongarriu Burc, al mateix any que es casava amb Agustina Agustí (1853),
quedava vidu i, en voler casar-se amb la seva cunyada, Engràcia Agustí, va
topar amb la norma clerical. Segons les lleis eclesiàstiques d’aquell moment, els
casaments de familiars de fins a segon grau estaven prohibits i s’havia de
recórrer al Sant Pare que podia concedir el permís o la dispensa. Així doncs,
Engràcia, la cunyada, va atorgar, amb el consentiment dels pares (al
començament del procés tenia 15 anys i quan es va casar, 17), uns poders a Antonia
Granchi i a les seves filles Maria i Victoria, veïnes de Roma, per tal que en nombre de la otorgante puedan juntas y
a solas contraer matrimonio por palabras de presente con el referido Joaquin... En Joaquim va viatjar a Roma amb tota la documentació i en
va tornar casat per poders. El casament es va celebrar l’any 1856 a l’església
de San Augustini. (pàg. 168 i 169)*.
En aquest viatge a Roma, Joaquim
Llongarriu Burc va tenir un acompanyant extraordinari que fou el seu veí i
amic, en Joan Coromina, que va aprofitar l’ocasió per informar-se de la
fabricació de ciment romà [...]. Tal com he dit en altres ocasions, el pare
estirava el fil del que anava trobant mentre feia l’estudi de la nostra nissaga,
per continuar investigant i saber on duia aquell cap. La figura de Joan
Coromina, originari de la Vall del Bac, el va dur a fer-ne un treball d’investigació
i va concloure que Coromina fou un peoner de la indústria del ciment a les
nostres comarques i, possiblement, l’iniciador d’aquesta activitat industrial a
Catalunya (pàg. 171)*.
Fixem-nos que Joaquim
Llongarriu Burc, el besavi del pare, que va morir als 45 anys, va viure moltes
morts que el tocaven de prop: als 21 anys va perdre la mare; als 23 anys es
casà amb Agustina i també als 23 quedava vidu; als 25 anys va perdre el seu
germà gran (que tenia 27 anys) i va passar a ser l’hereu; als 26 anys es casà (en
segones núpcies) amb Engràcia, amb qui van tenir vuit fills que, aquests sí,
visqueren uns quants anys; als 36 anys va veure morir el seu pare, i als 40 la
seva sogra i segona muller del seu pare.
Aquest últim decés, el d’Isabel
Rovira Sibecas, és digne de recordar. Va ser una mort tràgica: A los trenta y uno dias de agosto del año
mil ochocientos setenta y cinco falleció edad sesenta y cuatro años Isabel,
natural de Oix i vecina de esta parroquia [...] a causa de morir de una caida
de caballo y quedar inmediatamente sin sentidos [...] (pàg. 163)*. Transcric
el que el pare explica sobre aquest accident: podria haver caigut en el camí
del Bodequer on devia haver passat moltes vegades per anar a Oix on tenia la
seva hisenda [...] i descriu que es tracta d’una ruta amb prou
trenca-colls perquè un dia pogués trobar la mort en caure de la seva
cavalcadura. Em costa d’imaginar aquella dona transitant pel Bodequer a
cavall d’una euga o una mula.
La bona relació de la família del
pare amb la gent d’Oix es va veure reflectida en el que ell anomena “Les
trifulgues de la guerra”[5]:
En esclatar la revolta i la guerra subsegüent (1936-1939), vam quedar
desposseïts de la hisenda familiar. No en vam poder gaudir ni per menjar ni per
escalfar-nos [...] La mare i les germanes grans treballaven amb feina de les
fàbriques. Cosir punteres dels mitjons, acabats de jerseis i caçadores. Van
treballar molt, també, teixint suèters a mitja [...] vam tenir llenya. Els Sala
d’Oix, els de cal Ros, que havien tractat molt amb el pare, van oferir-se a
tallar unes plantes, fer-les serrar i portar-les a casa amb el seu camió. Així
vam poder cuinar i escalfar-nos (pàg. 222)*. És evident que el nostre
pare se sentia molt agraït amb els de Cal Ros. Una guerra, la fugida del pare, la
del germà gran, la gana, el fred i la por, per damunt de tot, no s’obliden
fàcilment, sobretot si et toca viure-ho de jovenet (dels 13 als 15 anys en el
cas del pare). Si algú t’ajuda en moments així, l’agraïment perdura per més que
passi el temps.
.jpeg) |
| Cal Ros. Estiu de 2001 |
.jpeg) |
| Can Nofre. Estiu de 2001 |
Quan, a finals dels anys noranta,
vam tenir la possibilitat de tornar a fer estades i celebracions a Oix, el pare
i la mare hi van viure molt bons moments. Hi tenien dues filles i les quatre netes
més petites que hi passaven festius i caps de setmana. Durant molt de temps hi
vam fer moltes celebracions familiars. Als pares, els agradava molt formar part
d’aquelles trobades festives, veure’ns junts i ben avinguts, i passar alguns diumenges
junts a la terra de la seva besàvia Agustina, compartint àpats senzills i, si
el temps era convenient, cuinats i menjats a l’aire lliure. Al capvespre, el
pare sempre deia que allà sí que s’hi podia escoltar el silenci.
Les nostres filles i nebodes van
créixer passant caps de setmana, festius i vacances a Oix i, tant elles com
nosaltres, en guardem records molt bons. A finals dels noranta al poble, entre
estadants, estiuejants i gent de cap de setmana, s’hi ajuntava un bon grup de
mainada. Hi havia molta activitat, tal com esmenta el pare en el seu escrit:
castanyada, pastorets, festa major..., la brunyolada per Setmana Santa, la
preparació de la festa Major els primers dies d’agost, l’aplec d’Escales el dia
de la mare de Déu d’agost[6]
, la cursa BTT[7]...
.jpeg) |
| Cap a la brunyolada. Setmana Santa de l'any 2000 |
.jpeg) |
| Foguera de Sant Joan. Juny de l'any 2000 |
Una de les activitats més
participatives que recordo de la dècada 2000 – 2010, és la preparació de la festa
major, que se celebra per Sant Llorenç, el patró del poble. La setmana abans
del cap de setmana festiu, veïns i estiuejants es troben cada tarda i preparen
i munten tot el que és de menester per als dies de la festa. Més d’un dia, la
feina s’acaba amb un sopar comunitari. Jo
tinc claríssim que, la gent d’Oix, acostumats a quedar desemparats de les
diferents administracions, i un xic lluny de tot arreu i de tothom, han après a
espavilar-se i a organitzar-se. Tal com vaig escriure en una altra publicació7:
totes les causes justes del món tenen els seus defensors, en canvi els
oixencs només es tenen a ells mateixos. Potser per això han après a
sortir-se’n de tot.
 |
| Canalla d'Oix i estiuejants amb l'Esparver, el gegant de Montagut i Oix. Agost de l'any 2000 |
 |
| Entrada a missa el dia de la Festa Major en l'Homenatge a la Vellesa. Agost de l'any 2001 |
.jpeg) |
| Aplec de Santa Maria d'Escales. 15 d'agost de l'any 2001 |
Entre tantes altres coses que he
heretat del pare com ara l’aspecte físic, el posat, les dolències musculoesquelètiques,
l’afició a la muntanya, a l’excursionisme o a escriure, també s’hi troba l’estima
pel poble d’Oix. A Oix sempre m’hi he sentit bé i hi he estat ben acollida. Hi
tinc familiars estimats i bones amistats. I una bona amiga que em va acompanyar
en un moment molt difícil de la vida. Viu al capdamunt del poble i des de casa
té una molt bona vista de tot el llogarret. Sovint li dic que, aprofitant la
visió que li ofereix el fet de viure en aquella talaia i la perspectiva que li dona
ser oixenca de naixement i haver viscut sempre al poble, ha vist passar tanta
gent per Oix que ben segur en podria escriure un llibre. No exagero, ja que per
Oix n’hi ha passat molta de gent! A més d’excursionistes, turistes i tafaners, moltes
persones s’hi ha volgut instal·lar. Uns han arribat disposats a promoure (fins
al punt de voler imposar) grans canvis; uns altres, amb idees de bomber; altres
amb grans exigències, i alguns amb ganes d’integrar-se a la vida del poble. Els
més il·luminats són precisament els que n’han marxat en poc temps. I és que, la
vida al món rural no sempre és tan pastorívola com podem imaginar des d’una butaca
situada en un pis d’un carrer transitat d’una gran ciutat.
.jpeg) |
| Furgoneta descarregant excursionistes a Oix. Autor i any desconeguts |
Ara potser entenem més aquells
nostres avantpassats Llongarriu que van deixar la casa pairal de la Vall del
Bac per instal·lar-se a Olot on els seus fills podien anar a estudi i tots
plegats tindrien una vida més plàcida, amb més comoditats i millors
comunicacions. S’estimaven molt la seva casa natal i van continuar ocupant-se’n
i preocupant-se’n fins que, l’any 1976 va arribar el moment de tancar les
portes del casal de Llongarriu i l’any 1987 arribà el moment de la venda. Quina
nostàlgia produïren al pare aquests dos esdeveniments. Però això ja seria motiu
d’una propera entrada.
 |
| Els nostres avis paterns, el pare, la mare, alguns oncles i ties, amb algun estadant de la Vall del Bac, a Llongarriu. Any 1947 |
Adriana Llongarriu
gener de 2026
[1] Arqueologia
i arquitectura.
[2] L’any
20212 es va dur a terme la restauració de Sant Martí de Talaixà, a càrrec del
Consorci de l’Alta Garrotxa.
[3] Can
Nofre va tancar el 2005 i Cal Ros, el 2012.
[4] De manera superficial.
[5] Capítol del
llibre Llongarriu de la Vall del Bac, de Ramon Llongarriu Monsalvatje.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...