dissabte, 8 de novembre de 2008

Record

El seu cabell d’un to blanc senil reflectia el seu bagatge. L’edat, ara no perdonava. Els darrers anys s’havia aprimat força: la gana ja no era la d’abans i la salut tampoc. El seu caminar, particular, reflectia els problemes ossis que l’havien atacada els darrers temps. Amb l’ajuda d’un bastó, però encara sortia a passejar cada dia.

Asseguda a la butaca aprofitava la claror que entrava pel balcó per cosir aquelles peces de roba que alguna filla li havia portat. Les noies, entre la feina de casa, la de fora i la mainada, no tenien temps de cosir tampoc no en sabien. Ella ho entenia i sempre les havia ajudat en el que podia. Enfilar l’agulla, ara, se li feia més difícil. Les facultats minvaven, ho veia cada dia en cada una de les accions quotidianes. 


Ja feia anys que havien celebrat les seves noces d’argent. Aquella fita va ser un bon estímul per ella. Un parell d’anys abans de la celebració se l’havia vist molt il·lusionada, parlant-ne i fent preparatius. Bé, il·lusionada i angoixada alhora, ja que el fet de pensar que el seu espòs o ella no podrien arribar a celebrar-ho, li feia una por terrible. Ella sempre patia.

A la família, ella era la iaia. Malgrat que tots els seus néts en tenien una altra, d’àvia, la iaia era ella: els havia cuidat de petits, havia ajudat les noies els primers dies després del part, els havia tingut a casa quan estaven malalts, els anava a buscar a l’escola quan els pares no podien, els tenia a dormir si els pares sortien de festa... Sempre havia tingut molta paciència amb ells, els entretenia i s’hi entenia molt bé: al parxís, se les empescava sempre per deixar guanyar el més petitó, amb les nenes sempre havia jugat a nines i a cuinetes, i a tots plegats els deixava fer una mica allò que a casa no els permetien. I tots els néts coincidien que feia les tallarines més bones del món!

El pas dels anys li anaven deixant empremtes i la que es gestava en aquells moments els feia més por. Feia dies que les filles veien la seva mare una mica despistada, fins i tot el pare havia cridat les noies i els ho havia comentat. Al carrer es desorientava i, a casa, s’oblidava d’algunes coses.

I, com a tothom, li va arribar el final. Un final imprevist. I ella, que encara era el puntal d’aquell matrimoni ja gran, va deixar de ser-ho. I per sorpresa del seu marit, dels fills i dels néts, ella va ser la primera d’anar-se’n de tots dos.

I ara, després de cinc anys, la recordem.

Escorniflaire

5 comentaris:

  1. és molt bonic, tant el text com la fotografia! jo el que més recordo de quan em quedava a casa l'àvia són les disfresses (per fer les nostres comèdies) i també tota aquella col·lecció de contes... per no parlar de les tallarines clar :)

    ResponSuprimeix
  2. Records del gendre petit

    Hi he pensat una bona estona i només tinc bons records de la Tura. Recordo una persona acollidora, que s’interessava sempre pels altres,demanava poc i sempre mostrava molt agraïment. A casa seva eres sempre benvingut i amb alegria, et senties escoltat i recolzat, feia ganes d’anar-hi!
    Tenia una gran estimació vers els nets i aquests ho notaven i la corresponien.També he vist en ella un gran exemple de convivència en parella.

    Recordo sentir-li dir que es considerava innocent –potser per haver nascut el dia dels sants innocents- i això li feia tenir capacitat de sorpresa, d’il.lusió.


    Vaig sentir dir una vegada que en països de l’Àfrica quan un noi es volia casar amb una noia, volia conèixer la seva mare per així poder veure com seria amb els anys...
    Estic segur que els cinc gendres si haguessim seguit aquest costum la Tura ens hauria convençut del tot.

    La Tura romandrà en el record de tots nosaltres mentre visquem


    joan prat

    ResponSuprimeix
  3. ui,5 anys que depresa i que dificil es fa encara...
    De fet sempre estarà dins nostre, ja que nomès ens ha deixat bons records...
    Qui ho havia de dir que ens deixaria tant sobtadament, jo no puc oblidar que l'ultima passejada amb la "iaia" va èsser uns dies abans anant a comparar jerseis a Can Castañer....bé i en podria explicar molts més de records!
    Gracies adriana per aquest record i aquest text tant bonic.
    Meritxell

    ResponSuprimeix
  4. Records dolços que et fan somriure en l'amargor de la pèrdua...

    Gràcies pel comentari!

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...