Cruising al Parc Nou d’Olot

A Olot tenim un parc municipal comparable als parcs i espais verds d'algunes grans metròpolis. Es tracta del Parc Nou. De l’interès botànic i de la història d’aquest espai en vaig parlar en una altra ocasió (enllaç).

A partir del 2013, el Parc Nou va entrar en un espiral d’abandonament, culminat per l’obertura de l’Espai Cràter i el conseqüent tancament del Museu dels Volcans. Tot i que s’hi han fet petites actuacions de manteniment, és una llàstima que un parc tant interessant hagi caigut en l’oblit de l’administració local.

Els i les olotines no en fem gaire ús, d’aquest espai. Llevat de comptades ocasions en què l’afluència és molt nombrosa, com ara l’Aplec de la Sardana, el Sismògraf i, alguns anys, Lluèrnia, la resta de l’any, és poc habitual trobar-hi gaire gent. D’un temps ençà, s’hi veuen petites colles fent alguna celebració: una mica de berenar, quatre globus i mainada corrent per la zona verda. El bar ha anat canviant de propietaris i va tirant, amb més o menys sort i més o menys gràcia. Un fet força comú i estès en el temps és veure el vehicle dels qui regenten aquesta cantina a tocar del seu negoci. Trobo que fa lleig.

Realment els i les olotines en fem tan poc ús d'aquest parc! Foto d'una tarda de setembre, encara amb temps d'estiu, en horari extraescolar.

Tinc una connexió de proximitat amb aquest espai: fa més de trenta anys hi visc molt a prop. M’hi sento emocionalment molt vinculada pel fet que la meva germana, la Marissa, en va ser la conservadora, del Parc Nou i del Museu dels Volcans, durant uns trenta anys, i va impulsar la creació del Jardí de Plantes Remeieres de la Garrotxa. Després de la seva mort no es va cobrir la plaça de conservador/a d’aquests dos espais. Ella s’estimava molt el Museu i el Parc Nou. Se n’ocupava i se’n preocupava. I, amb el seu fer, em va saber encomanar la seva estima per aquest entorn.

Els companys de feina i amics de la Marissa van tenir la bonica iniciativa de promoure un senzill i sentit homenatge. Es va dur a terme entre la Roureda del Mas Tarut i el Jardí de Plantes Remeieres de la Garrotxa. El banc, que porta el seu nom, n'és el record més tangible.

Fa més de vint anys que en aquest espai hi observem (en plural perquè no soc jo sola) moviments de caràcter sexual. És per això que, en reiterades ocasions, m’he posat en contacte amb diferents regidors municipals per tal d’escatir què caram passava als boscos i als jardinets del Parc Nou i per demanar que es fes alguna cosa per evitar-ho. Trobo que aquestes pràctiques embruten el parc, més si tenim en compte que la gent acostuma a anar-hi amb criatures.

La resposta dels representants municipals de torn no ha estat mai clara. Era una mena de “no n’hi ha per tant” o un “ja ho mirarem” d’aquells que no arriben a ser mai res i que jo no acabava d’entendre. Fa prop de dos anys, arran d’una nova queixa per part meva, els representants municipals de la CUP es van interessar pel tema i, gràcies a la seva gestió, vaig poder-ne parlar in situ amb una tècnica del Servei d’Atenció Integral del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. Finalment he sabut què passa al Parc Nou. El que no entenc és perquè no m’ho havien explicat abans.

Resulta que el Parc Nou és conegut, igual que alguns altres espais d’Olot, per a la pràctica del cruising. Resumint molt, el cruising consisteix en trobades esporàdiques de caràcter sexual, consentides i buscades, entre homes adults. Es duen a terme en espais públics, generalment oberts i envoltats de natura. La comunicació entre els dos participants, per indicar el lloc i el moment de l’inici de l’encontre sexual, acostuma a ser a través de mirades i gestos, sense fer  ús del llenguatge verbal.

Fa uns mesos va ser notícia l’enduriment de l’Ordenança Municipal de Convivència i Via Pública d’Olot. Entre les sancions per incompliment d’aquesta ordenança hi consten: passejar amb el tors descobert per la via pública (200 €), fer-hi necessitats fisiològiques (300 €), escopir-hi (300 €), donar menjar a animals en zones o espais verds (300 €) o demanar almoina (200 €), entre altres. No sé quines mesures es duran a terme per posar en pràctica aquest enduriment. El que sí veig és que hi ha gent que continua escopint al carrer, persones que segueixen alimentant colònies de gats urbans, homes grans que segueixen orinant en algun racó i que continua havent-hi algun captaire.

El cruising no surt, amb aquest nom, a l’ordenança municipal. Si que hi apareix Mantenir relacions sexuals a l’espai públic, ja sigui mitjançant retribució o no (penat amb 1.500 €) i fer-ho en espais situats a menys de dos-cents metres de distància de centres docents o educatius, parcs infantils, zones de joc o altres llocs destinats a l’ús per part de persones menors d’edat (3.000 €). A l’estat espanyol el fet de buscar una trobada sexual no està prohibit; si que ho està el fet de mantenir relacions sexuals en un espai públic. Per tant, el cruising es troba enmig de la legalitat i la il·legalitat.

Pel que vaig entendre en la conversa amb la treballadora d’Acció Social, el cruising és una pràctica ancestral, existent des del temps dels grecs i els romans. En moltes societats ha servit, i serveix, de mecanisme de resistència o vàlvula d’escapament per a homes obligats a amagar la seva orientació o els seus gustos sexuals. El cruising ha sobreviscut al pas dels anys, independentment dels règims polítics o econòmics, més enllà de les religions, i esquivant qualsevol intent de regulació o persecució.  

Insisteixo en el fet que el cruising és una pràctica consentida, no remunerada, i entre homes majors d’edat. Només en el cas que es demostrés que hi ha intercanvi econòmic o que hi ha implicades persones vulnerables, tindria recorregut una possible denúncia. Si la pràctica és permesa, potser estaria bé que les zones on s’hi du a terme estiguessin senyalitzades per estalviar-nos ensurts i evitar passejar-hi amb infants.

Vull pensar que els que practiquen cruising no abordaran persones que no hi estiguin interessades, però trobo que genera una mira d’inseguretat a l’entorn que compartim. En primer lloc, perquè alguns homes que practiquen el cruising tenen esposa i fills, fet que fa dubtar de quina de les seves opcions sexuals volen posar en pràctica en aquell moment. En segon lloc, en no haver-hi comunicació verbal, no saps si algú pot malinterpretar la teva presència en un lloc concret. I, per acabar, no saps què et trobaràs passejant per llocs tant interessants i tranquils com la Roureda del Mas Tarut o els caminets i laberints del Parc Nou.

Com hem vist més amunt, l’aspecte legal del cruising es troba amb un peu a terra i un altre a mar. Potser no cal donar-hi més voltes i, simplement hem d'admetre que el cruising, com el rotet del bon profit, potser no està bé, però és consentit.

Adriana Llongarriu Castanyer
setembre de 2026

Minibiblioteca a tocar la Torre Castanys.

Fa poc es va arranjar el camí d'accés des de l'aparcament situat a l'Avinguda de Colòmbia,

 

Notes i enllaços

2009. Notícia al Nació Garrotxa on s'esmenta el cruising (enllaç).

2013. Aprovació de l’Ordenança Municipal de Convivència i Via Pública (enllaç).

2013. El Parc Nou va ser notícia com a lloc de trobades sexuals i cruising (enllaç).

2022. Tancament del Museu dels Volcans.

2026. Modificació i enduriment de l’Ordenança Municipal de Convivència i Via Pública, que s’havia aprovat el 2013, per tal de combatre l’incivisme (enllaç).

 

 

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (3)

Pagesia i xarxes socials a la Vall del Bac

Aulot è molt verd. Aulot è molt macu. L’istiu fa calor, l’hivern hi fa fred. Però també, tant l’istiu com l’hivern è molt maco (1). Aquesta versió cantada en to humorístic, ens ajuda a forjar-nos una imatge ben bucòlica d’Olot. Encara hi afegiria que Auolt també és molt petit. Diuen que Quan Olot ja era ciutat, Barcelona era un prat. Ara bé, per més ciutat que sigui la nostra, la gent d’Olot som molt de poble. Tant, que, en el nostre dia a dia ens trobem amb molta gent que sap qui som, com ens diem i d’on venim.

Aquest estiu, a la Garrotxa, una de les grans notícies ha estat la inauguració de la Finca Llongarriu. Per la idiosincràsia olotina, tots tenim algun parent que havia visitat les obres, algun conegut que hi ha treballat en algun moment dels més de quinze anys que han durat el procés de restauració, o algun saludat que va ser convidat a la inauguració.  

D’altra banda, actualment si un fet o esdeveniment no es publica a les xarxes socials és com si no hagués existit. Deu-ens-guard de no fer saber a tothom que hi hem participat! Ens hem acostumat que d’un pet en fem set esquerdes. Els anunciants bé prou que ho saben: som els encarregats de fer-los la publicitat de franc. Si els nostres avantpassats ho veiessin, en primer lloc no ho entendrien i, en segon lloc, segurament ens dirien que ara no es pot fer un pet que no pudi.

Gràcies a les cookies de la vida, aquest estiu m’he trobat amb molts olotins i olotines que, pel fet de dur Llongarriu de primer cognom, se m’han adreçat interessant-se pel tema estrella de la Vall del Bac. Nena, has vist l’hotel de Llongarriu? Hi has estat? Vaig quedar ben parada del que hi han fet! Quin luxe! Us hi ha convidat a vosaltres, a la inauguració? Ens agradaria molt anar-hi, però has vist quins preus? Has vist quina col·lecció d’art? Has vist quines suites? I el mobiliari! Es veu que... I diuen que al mig de la piscina hi ha un foc i tot! Saps què? Algú em va dir que algunes fotos són fetes amb intel·ligència artificial (2). Ja he dit que encara som molt de poble!

Els he anat contestant a tot que no. Que no he vist l’hotel. Que no hi he estat. Que no ens hi han convidat a la inauguració (ho hauria trobat molt estrany). Que no he mirat els preus. Que no he vist la col·lecció d’art. I que no envejo els que, lliurement, han decidit anar-hi, ja sigui pagant o com a convidats. Els qui em coneixen saben prou bé que defujo els luxes. Porto una vida molt plena i, alhora, molt senzilla i sense pretensions, mentre faig meva una de les màximes que la nostra mare deia sovint: Qui tingui més, que mengi dues vegades. Sigui dit que jo tinc prou feina a menjar poc i a pair bé.

Ara bé, sí que he escorniflat la web i, fins al moment que me’n van fer fora, seguia les publicacions al seu compte d’Instagram. Dona, una mica de curiositat, sí que la tinc! A més, el negoci de Llongarriu disposa de prou mitjans a les xarxes perquè puguem sadollar-nos d’informació -més o menys verídica i més o menys objectiva- i, sobretot d’imatges.

Ja veieu que en aquest post parlo molt de les xarxes socials (3). Algú pot pensar que és un món que no li interessa, que no és real o que no té importància. Però hem de tenir clar que les xarxes són un motor econòmic que genera grans moviments de capital a favor de qui s’hi anuncia i, sobretot, a favor dels seus magnats. I nosaltres, els usuaris particulars, els fem la gara-gara, cedint-los grauïtament (o pagant, que ja és ser cornut i pagar el beure!) la informació que necessiten: els nostres hàbits de consum. Ens hem convertit en els principals treballadors de les grans multinacionals que comercialitzen i s’enriqueixen amb les nostres dades. No dic que haguem de sortir-ne ni que estigui bé o malament fer ús d’aquests mitjans. Només que n’hem de ser conscients.

Ja que les xarxes socials són tan importants, crec que en el cas que tingués un negoci, seria molt exigent a l’hora de contractar un Community Manager. En això no escatimaria els recursos. Buscaria una persona -o empresa- capaç de generar bones vibracions entre els possibles clients, amb prou coneixements tecnològics, legals i sobretot ètics, per fer brillar el meu negoci a internet. Que sapigués gestionar les opinions divergents amb tacte i mà esquerra, defugint els conflictes. Exigiria bona educació i un bon savoir faire.

És precisament a través d’aquests canals de comunicació que va començar una anècdota (4) llastimosa i molt desagradable entre el meu compte particular d’Instagram i el compte corporatiu de l’hotel que hi ha a Llongarriu.  L’encarregat d’aquest perfil és la mateixa persona que fa de masover de la finca -així ho va dir ell quan es va posar en contacte amb mi. Em sembla que una feina no té res a veure amb l’altra i que les competències que requereix portar una masoveria no s’assemblen gens a les que necessita una bona gestió de les xarxes socials. És per això que penso que, els gestors de l'hotel de Llongarriu, aquí s’han equivocat barrejant cols i cargols.

Esmento aquest fet després d’haver publicat una entrada en què posava en valor la feina de masover i de la pagesia en general i m’enorgullia de la bona relació i de la fidelitat recíproca entre els meus avantpassats i els masovers de Llongarriu. Tal com he dit tantes altres vegades, crec que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge, qui ens alimenta i que hauríem de protegir qui, de veritat, forma part d’aquest sector (5). Personalment, he estat pagesa-masovera i, no hauria gosat mai fer servir el nom dels propietaris (6) per descarregar tot el que va deixar anar el masover-community-manager en forma de missatges privats al meu compte d’Instagram.

Un dels meus principis és que cadascú ha de dur a terme la seva feina tant bé com sàpiga. Així ho penso i així ho he aplicat a tot arreu on he treballat. Dit això i, tenint en compte que al segle XXI, tant necessària és la pagesia com la presència a les xarxes socials, el peix a l’aigua i el ferrer a la farga.

A pagès cal llaurar dret, no pas com l’hereu Bertran que no va saber gestionar la hisenda: la ramada d’en Bertran, set ovelles i vuit cans. En feines de màrqueting cal tenir molta xàfega, saber posar el caramel a la boca i, si convé, fer passar bou per bèstia grossa. De tots és sabut que home de molts oficis, mestre de res i que confondre naps amb cargols és un mal negoci.

Així doncs, cadascú al seu ofici i les vaques a la païssa. I, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!

Adriana Llongarriu Castanyer
setembre de 2026

 

Notes al peu:

1. Fragment del tema Aulot è molt verd, del grup Déu n’hi Duo, format per Toni Brossa, “Vesper” i Carles Fontfreda, “Carlus”.

2. Opinió personal contrastada amb informàtics: la IA no és intel·ligència, sinó tecnologia potent i capaç de fer cerques ràpides a tota la informació que hi ha al món de les tres dobles be baixes (www) i que tots i cada un de nosaltres alimentem amb les nostres aportacions, moviments, informes...

3. Tot i que faig força ús de les xarxes socials, considero que són una gran font d’apropament a allò que ens és llunyà i al mateix temps, ens allunyen molt del que ens és més proper. Fins i tot, de la persona que tenim asseguda a la butaca del costat.

4. El mot anècdota en aquest cas queda curt. En realitat allò va ser una gran enganxada que va fer que el gestor del seu compte comencés una persecució, en tota regla, des de diversos comptes d’Instagram que jo desconeixia.  

5. Aquest “qui, de veritat, forma part d’aquest sector” l’especifico així perquè, hi ha molts falsos pagesos que en realitat són “caça-subvencions”. Als primers tot el meu suport i tots els ajuts públics, als segons, tot el meu rebuig i ni un cèntim d’euro.

6. Escric propietaris, perquè “amo” fa referència a “tenir o exercir el domini, en aquest cas, sobre una persona”. En aquest cas el sentit que li vull donar és el d’exercir la propietat (de la finca). Però, de tota la vida, a pagès, dels propietaris se’n deia “els amos”.