Advent

Aquest diumenge comença l’Advent; advent entès com a temps litúrgic que precedeix la festa de Nadal i comença el quart diumenge abans d’aquesta festa. Tranquils que això no va de ni prèdiques ni de lletanies ni de jaculatòries.

Ara ja no ens cal esperar la missa del diumenge per saber, segons la vestimenta del mossèn o la temàtica de les lectures i el sermó, en quin moment de l’any ens trobem. El calendari anual ja no el marca la litúrgia, sinó les activitats comercials.

Els nostres pares o avis podien patir per si pesaven figues mentre el mossèn feia el sermó i es perdien en el temps. Ara ja no tenim por d’adormir-nos perquè tenim la seguretat que, quan despertem de la migdiada, potser una mica desorientats, els espots publicitaris ens situaran immediatament en el moment de l’any en què ens trobem.

I si no som televisius i tenim sempre l’aparell apagat, cap problema, que si sortim al carrer, abans que acabi el novembre ja ens trobem els descomptes del black Friday, els carrers enllumenats, els aparadors plens d’homenots grassos vestits de vermell i amb barba blanca... Com si el Nadal fos imminent.

Jo seria més del parer d’esperar fins per Santa Llúcia o, a tot estirar, la Puríssima, per donar el tret de sortida del Nadal. D’aquesta manera allargaríem deu o quinze dies més el gaudi de la tardor, aquesta estació que, gràcies a la seva gran riquesa cromàtica, ens ofereix uns paisatges espectacularment meravellosos. I, apurant més la tardor, l’hivern no se’ns faria tan llarg.

Perquè ara, de fet, encara falta molt pel Nadal. Jo encara no sé què farem per Nadal; encara no sé quants serem a l’hora de dinar; encara no sé què ens cagarà el Tió; encara no sé si celebraré el canvi d'any; encara no sé què ens portaran els Reis...

Hi ha una cosa, però, que ja la sé ara: sé que trobaré a faltar les persones estimades que ja no tinc a prop per poder passar unes bones festes de Nadal i poder-ho celebrar tal com Déu mana. I sé que recordaré aquells Nadals en què la il·lusió superava de bon tros la nostàlgia; en què els problemes més grans que teníem eren si tindríem prou cadires per tots, com ens ho faríem per encabir-nos-hi al menjador de casa els avis, a quina hora començaríem a sopar, si faríem la xocolata desfeta amb llet o amb aigua, com ho faríem per entrar els paquets perquè els més petits no se n’adonessin... Problemes de quan érem feliços perquè encara hi érem tots i ballàvem el xarrampí xarrampí xarrampia i ens tronxàvem de riure mentre ens queien les llàgrimes galtes avall.

Molts ja sabeu de què parlo.

  

Aquells xarrampí xarrampí xarrampia...