Records de fira

Avui és Sant Lluc, la fira d’Olot. El certamen pròpiament dit fa anys que va quedar obsolet, segurament perquè va deixar de tenir sentit. Deixaré per als experts parlar de si la Fira de Sant Lluc fa anys que va morir o només està evolucionant. La qüestió és que fa temps que se li busca una orientació que la mantingui viva. Reinventar-se o morir.

Més enllà de l’aspecte més comercial o de promoció de la ciutat, en el compartiment de la meva memòria reservat als anys setanta, hi guardo records d’aquesta diada que avui compartiré.

Recordo que el certamen es va traslladar de l’Hospici, al Parque Vell. Recordo que tota la plaça Clarà quedava tancada per unes fustes que eren els darreres dels estands orientats cap a l’interior del Parque. Recordo que les atraccions eren al Carrer Closells. Recordo l’encarregat d’una atracció que en dèiem les barques, que era un home un xic esbojarrat, que ens empenyia ben fort. Recordo que li demanàvem que ens fes anar ben enlaire i que després xisclàvem molt. Recordo que tenia una palanca per frenar les barques si s’embalaven més del compte. Recordo que al costat de les barques hi havia les voladores. Recordo que sempre demanava que caragolessin la meva voladora. Recordo que m’agradava que el cap em rodés quan baixava d’aquella atracció. Recordo que trobava molt avorrits els cavallitus que pugen i baixen perquè no feien res que impressionés.

Recordo que quan era molt petita per Sant Lluc em van comprar una roda de fira que feia soroll quan l’arrossegava. Recordo les pomes recobertes amb una capa de sucre vermell. Recordo que  amb la meva germana ens partíem un cotó de sucre i que jo en menjava molt més que ella. Recordo que a casa, per postres, menjàvem xurros.

Recordo que per Sant Lluc ens posàvem d’hivern. Recordo que  “reestrenava” algun abric que m’havia arreglat la Margarita cosidora. Recordo que em firaven unes espardenyes d’estar per casa de quadres marrons. Recordo l’olor de goma que feien i que duien una etiqueta enganxada a la sola. Recordo que eren de marca Wamba . Recordo que em feien il·lusió perquè era de les poques coses que estrenava.

I mentre recordo tot això, prenc consciència que han passat molts anys i faig reviure aquella nena que en va ser la protagonista, que encara duc al meu interior, i juntes sentim enyorança no tant pels moments que vam viure plegades, com pels acompanyants que hem perdut pel camí.