dimecres, 26 de setembre de 2018

Ferulitzant


El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix fèrula com “estructura rígida generalment de metall amb protecció de cotó que hom empra per a immobilitzar una part del cos fracturada, luxada, o a la qual convé repòs”. Per extensió, l’acció de col·locar o emprar una fèrula podria ser “ferulitzar”, verb inexistent que m’he inventat per descriure el trencacolls que suposa la consecució d’aquests elements.
El primer pas consisteix en la prescripció per part del metge que considera necessari o recomanable la utilització d’una fèrula o altre element ortopèdic. El segon pas és l’obtenció del PAO (prescripció d’article ortopèdic) i del document de validació administrativa per part de la unitat de tramitació. El tercer pas és aconseguir la fèrula adequada pel que fa a materials, mida, forma, textura, de manera que sigui suportable i fàcil d’usar.
En el meu cas, la primera fèrula que em van receptar és una ortesi passiva de canell, mà i dits per tal d’evitar la flexió involuntària del canell i l’oclusió de la mà durant la nit. La segona, va ser una ortesi dinàmica per obligar a l’extensió d’una o més articulacions dels dits. Les terceres van ser unes ortesis passives per obligar a l’extensió els dits índex, cor, anular i menovell.


Imatge que encomana paciència, que bona falta fa!

Aconseguir la primera fèrula, tot just acabada de diagnosticar de la DSR, va ser tota una cursa d’obstacles per la qual no estava preparada físicament ni mentalment. Obstacle 1: manca d’estocs a l’ortopèdia. Obstacle 2: poca empatia del depenent o del mateix ortopedista que m’atenia darrere el taulell. La combinació d’aquests dos obstacles em va obligar a triar una fèrula per catàleg i sense poder-la provar. Obstacle 3: un possible error de l’ortopèdia a l’hora de fer la comanda o de la distribuïdora a l’hora d’enviar-la va fer que m’arribés un model diferent del que havia encarregat. Obstacle 4: malgrat l’obstacle 3, el termini de lliurament de l’ortesi demanada va ser el mateix que si es tractés de la primera vegada.
Potser vaig tenir mala sort, però en el primer intent -en el qual havia dipositat tota esperança- es van donar tots quatre obstacles. El resultat va ser un aparell “infumable” que s’assemblava més a un exvot dels que es troben als santuaris, no pas a un objecte capaç d’adaptar-se a l’anatomia del meu canell i la meva mà distròfics. Val a dir que en aquell moment encara no era conscient que amb aquesta dolència no hi ha res -ni les millores ni els empitjoraments- que es presenti sobtadament, sinó que, com he esmentat en altres publicacions, el temps s’atura i tot transcorre molt i molt lentament.
Vist el fracàs del primer intent, és evident que en el segon intent vaig provar sort en una altra ortopèdia i en una altra comarca, on vaig trobar dos centres disposats a ajudar-me. Vaig haver de triar-ne un. Vaig tenir sort perquè, malgrat no tenir-ne en existència, van aconseguir diferents models de fèrules en un temps rècord i, tot i que no em coneixien, me les van deixar emportar per ensenyar a la doctora de rehabilitació. Vaig entendre la seva actitud com una mostra de confiança que demostrava la seva empatia i el bon tracte vers el client, en aquest cas era una pacient inquieta per resoldre el seu problema.
Pel que fa a la segona fèrula, l’ortesi dinàmica de dits, escaldada de la primera experiència, vaig fer la recerca per internet i vaig encarregar-la a l’ortopèdia després d’haver-ne estudiat les característiques. En aquesta ocasió vaig tenir més sort i, després de superar l’entrebanc de qui m’atenia darrere el taulell, vaig ensopegar amb un ortopedista disposat a aconsellar-me i que em va ajudar a decidir. Evidentment no tenien la mida que jo necessitava, però amb una mica d’insistència i un parell o tres de dies ho vaig tenir resolt .
Pel que fa a les terceres fèrules –d’ara endavant “feruletes”, com les anomenem a casa-, segons les indicacions d’un cirurgià de mà d’un hospital de referència, vaig acabar amb unes feruletes de confecció casolana: a partir d’una planxa d’alumini adequadament tallada i amb els cantells polits i una escuma adhesiva aconseguíem unes pètites fèrules digitals a imatge i semblança de la que el mateix doctor m’havia proporcionat. El primer intent va ser subjectar-les amb esparadrap i així vaig passar uns dies, però com que han de ser de posar i treure –perquè cal combinar l’extensió amb la flexió i el moviment-, em vaig trobar que la col·locació amb una sola mà era difícil i lenta i, a més, l’esparadrap deixava restes de goma, de manera que quedava tot enganxifós i no m’era prou còmode com per fer-les servir diàriament. Em vaig encomanar altra vegada a sant Google (el sant que tot ho sap i tot ho troba) i em va fer topar amb feruletes de formes i mides diverses que en les fotografies i els catàlegs queden estèticament molt bé perquè estan posades en dits que presenten una anatomia perfecte, però que no s’adapten gens ni mica als “dits en urpa” (dedo en garra). Vaig voltar unes quantes ortopèdies i no en vaig trobar cap que fos adequada, de manera que m’havia de tornar a espavilar per trobar la solució. No vaig parar de voltar fins que no vaig aconseguir unes cintes de velcro, estretes i suaus que s’adapten perfectament (les que es fan servir per ordenar cables elèctrics). El resultat han estat quatre feruletes adaptables, fàcils de posar i treure i força suportables.
He de dir que la cerca em va fer topar amb centres ortopèdics que m’avançaven fotografies dels models que tenien per valorar, sense necessitat de desplaçar-me, si allò era el que estava buscant. Darrere el taulells vaig topar amb professionals disposats a ajudar-me, carregats de paciència i empatia i que em mostraven el que tenien, m’ho deixaven provar i entenien que marxés sense comprar-los cap article.
No sé si necessitaré més productes ortopèdics per sortir d’aquest atzucac en què em trobo immersa, espero que, si es dóna el cas, me’n surti millor de com m’ha anat fins ara. Si no, sempre em queda el recurs de la tecnologia aplicada que esmentava en l’entrada anterior.
Fins ara, en aquesta sèrie, no havia posat cap imatge del meu propi cos, però crec que aquesta entrada es pot entendre millor amb un recull fotogràfic del món de les fèrules.
    
Adriana, 26 de setembre de 2018
DSR-31

Fèrules extensores de dits.
En els catàlegs,
les fèrules s'adapten perfectament a tots els dits.


Fèrula passiva de canell, mà i dits.
La meva fidel companya de nits.
(Foto de catàleg, evidentment!)


Fèrula dinàmica extensora de dit. Reconec que no
queda tan elegant com sembla en els catàlegs.

Feruletes passives extensores de dits,
de confecció casolana.
(1a versió: amb esparadrap)

Feruletes passives extensores de dits,
de confecció casolana.
(2a versió: amb cintes de velcro)

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...