Presentació de la secció “Escrits del pare”

El pare, en Ramon Llongarriu, sempre havia tingut estima i interès pels costums de la pagesia local, en concret de l’Alta Garrotxa i, sobretot, de la seva estimada Vall del Bac, on s’havia forjat la nostra nissaga, la dels Llongarriu.  

De petits, quan sortíem a passeig, amb el Seat 600, sempre duia un bloc de notes al damunt i es podia aturar a parlar amb pagesos i pageses que li explicaven anècdotes i costums del món rural, de camins perduts o de remeis per al bestiar. La mare, que era molt pacient, ens entretenia i ens cuidava, mentre ell conversava amb pagesos, masoveres o curiosos com ell. Això mateix observaria més endavant quan anàvem junts d’excursió, tots dos sols o amb els seus companys, que tots sabien que en Ramon s’aturaria a enraonar amb la gent del terrer i, si era menester, prendria nota a la seva llibreta d’alguna feina de pagès, algun topònim o alguna expressió curiosa.  

El pare a Llongarriu. (anys 80).

Recordo una vegada que vam anar a les terres de Lleida i vam acabar sabent els noms de quatre varietats de peres que, els tres germans petits, vam acabar recitant de memòria. Actualment només soc capaç de recordar-ne dues, la llimonera i la perruquina mantecosa. Els que ocupàvem el seient de darrere d’aquell petit 600, no acabàvem d’entendre aquella curiositat per saber tant de la vida a pagès i del passat de la nostra terra. Els que seien al davant, ja intuïen que, en nom de la modernització, s’estaven perdent unes maneres de fer ancestrals que més tard trobaríem a faltar.

El pare, quan va deixar de treballar, va dedicar el seu temps a fer recerca dels nostres avantpassats. Aquest treball li va suposar desplaçar-se a arxius parroquials, freds, humits i recòndits, per extreure informació de llibres de registre vells i empolsegats. Va visitar ajuntaments d’altres comarques i va establir correspondència amb institucions civils o religioses, i amb altres estudiosos. De mica en mica anava trobant informació que el conduïa a altres fils per estirar i així va tenir coneixement de fets tan curiosos com un casament per poders a Roma (1855), d’un intent de crear una fàbrica de ciment (1855), el projecte frustrat d’una indústria de productes químics (1903), la tala de roures per fer travesses de ferrocarril (1905) o la de pins per a pasta de paper (1910). Tot això havia passat a la Vall del Bac.

Sota l'ombra dels xiprers de Llongarriu, el pare explicava
alguna anècdota o costum de la Vall del Bac. (anys 80).

A partir de la informació que anava trobant i de la que ja tenia, escrivia els seus treballs. Alguns van acabar publicats en format llibre: La meva Garrotxa, un antic i oblidat país (1990); Llongarriu de la Vall del Bac (1994) llibre del qual parlo en aquest article i en aquest altre; Un any a pagès. La comarca d’Olot: una agricultura cerealista de subsistència (1995); Lliberada (una vida i el seu ambient) (1997); Els pessebres d’Olot (1999), i Els oratoris de la Garrotxa (2003).

Escrivia articles curts sobre oficis tradicionals, costums de pagesos, ramaders i bosquerols, arquitectura popular, excursionisme, història local, personatges populars, topònims poc coneguts o llegendes, contes i narracions tradicionals. Aquests treballs van ser publicats a revistes d’àmbit local i comarcal com ara L’Olotí (columna Rosa dels Vents), Doble Set, a 440 m sobre el nivell del mar (la revista d’Olot), Basalt, Bisania, el Butlletí del Centre Excursionista d’Olot (columna Muntanya amable), Verntallat o Alimara. I algun, molt pocs, al setmanari La Comarca.

Va col·laborar en publicacions d’activitats excursionistes i de defensa de l’Alta Garrotxa, com ara l’Embardissada del CEO o el llibre de la campanya de defensa de la Vall d’Hortmoier  “Si vas a Hortmoier”.

Treballs més extensos, sobre història, costums o personatges van ser publicats als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca -PEHOC- (entre 1984 i 1995) i en algun monogràfic publicat pels Amics de la Vall de Bianya (1984) i a les Assemblees d’Amics de Besalú (1988).

El seu treball Els Montsalvatje d’Olot es va publicar al web portalgironi.cat (2006) , pàgina que es presenta com a instrument de consulta que dona una visió de la nostra història, des d'una perspectiva més propera al nostre entorn[...] la història dels homes senzills de l'època, no tan sols la història dels grans fets i els grans personatges. Podeu trobar aquest treball del pare, sobre la seva família materna, en aquest enllaç: Els Montsalvatje d’Olot.

Coincidint amb la XXXI edició dels Premis Ciutat d’Olot (1997), se li va retre un homenatge, moment en què els seus descendents el vam obsequiar amb el dossier Ramon Llongarriu. El nostre escriptor on, mitjançant escrits de tots i cada un de nosaltres, de cada un dels seus nets, de familiars i dels principals amics, valoràvem la seva tasca i ens adheríem al reconeixement que li brindava la ciutat d’Olot.

Portada del dossier-obsequi que li vam fer.

Els Amics de l’Alta Garrotxa li van concedir el Premi Trabucaire en reconeixement i agraïment per la seva tasca de divulgació de l’Alta Garrotxa (2002). 

En motiu de la seva defunció (octubre de 2006), diversos mitjans van publicar articles que agraïen i reconeixien la tasca que havia fet el pare. N’esmento alguns fragments: L’Alta Garrotxa perd l’últim cronista [...] prolífic articulista de la vida a pagès [...] enamorat del seu país i els seus habitants [...] tenia el do de transmetre-ho amb paraula fàcil i entenedora [...] interroga el present en el passat i va a la recerca de temps perduts [...] obra  rigorosa i d’interès etnològic i històric. 

Fotografia de l’exposició “In Memoriam. 25 anys de recerca de l’Arxiu Comarcal
de la Garrotxa” en què es recordava alguns dels usuaris de l’Arxiu que van passar
moltes hores a l’antiga seu (l’Hospici) per acabar contribuint al coneixement
de la història local comarcal.

Uns anys després de la seva mort i del conseqüent buidatge i tancament del pis on havien viscut els darrers vint anys amb la mare, encara teníem molts dels seus papers per ordenar. Pensant que una part de documents i fotografies podrien ser d’interès públic, vam contactar amb l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. El contacte no va sortir com esperàvem, fet que ens va dur a fer una tria i ordenació d’aquells materials, essent conscients que no teníem criteri documentalista. Així que ho vam fer per intuïció i com bonament vam poder.

Per tal d’evitar que alguns d’aquests articles acabin al fons d’un calaix i caiguin en l’oblit, em va semblar que els podríem fer públics. Per això, d’acord amb els meus germans, avui estreno una nova secció en aquest blog amb el nom Els escrits del pare on, de forma no periòdica i sense ordre ni concert, aniré publicant alguns dels escrits que el pare va deixar, inèdits o publicats i que em fa gràcia recuperar.

Totes les entrades d’aquest tema portaran les etiquetes "RLLM", "escritsdelpare" i "RamonLlongarriu", per tal que si algú hi té interès els pugui localitzar fàcilment fent un clic en una d’aquests hashtags d’aquesta meva web personal.

Gràcies, pare!

Adriana Llongarriu Castanyer
Novembre de 2025

 

Anècdotes intergeneracionals (IX)

No sabem de què en van fer

A casa nostra, la llar de la família “petita”, la que hem construït amb en Joan i les nostres dues filles, quan les nenes eren petites, l’hora de sopar era el moment en què ens assèiem a taula, sempre totes tres i, a setmanes alternes -per l’horari laboral del seu pare-, tots quatre. Després de passar el dia a l’escola i a la feina, els sopars eren sagrats.

Per fer d’aquells àpats un espai de comunicació familiar, la televisió hi estava prohibida. Per sort, encara no teníem mòbil i ens vam estalviar de regular-ne l’ús tal com hauríem de fer més endavant.

Propiciar-nos un espai i un temps per parlar tots plegats ens va servir per compartir experiències, seguir coneixent-nos, aprendre a escoltar les opinions dels altres i entendre que qualsevol fet es pot viure i interpretar des de punts de vista ben diferents.

En algun moment, vam haver d’establir torns de paraula per promoure les intervencions dels més reservats i fer que el debat fos equitatiu. Vam arribar a jugar a “millor / pitjor” per tal que cada un de nosaltres expliqués breument la millor i la pitjor experiència del dia. Això ens ajudava a reflexionar, valorar les coses bones que ens havien passat i relativitzar les dolentes.

No us penseu pas que fossin debats amb moderador ni amb un ordre estricte. Sovint el diàleg fluïa espontàniament i ens estalviàvem aquestes “regulacions” que he esmentat. En aquest espai de comunicació sorgien infinitat d’anècdotes i experiències. Ens assabentàvem de com els anava a l’escola i de com copsaven elles el que havien viscut.

En un d’aquests moments, la més petita va fer aquesta intervenció: una cosa, jo tinc dues àvies i un avi. De l’altre, no sabem de què en van fer. Aquesta frase, que la petitona havia estat pensant una bona estona abans de dir-la en veu alta, era la seva manera de dir que en la nostra estructura familiar hi trobava a faltar l’avi patern i que no en sabia gaire res.

Més enllà de la gràcia que ens va fer, el no sabem de què en van fer ens va fer adonar que aquella criatura, quan estava en silenci, no tenia la ment en blanc, sinó que feia els seus raonaments.

Encara ara, quan una de les nostres filles després d’estar una estona callada comença una frase amb l’expressió una cosa, ens ve un esglai recordant aquelles intervencions infantils de les quals podia sortir qualsevol tema per inesperat que fos. 

Per a la vostra tranquil·litat, vam explicar a la nostra filla que l’avi s’havia mort molt abans que les dues germanes nasquessin. I que l’havien enterrat.

Adriana Llongarriu,
novembre de 2025

L'avi patern d'aquella criatura,
Joan Prat Gou.

Recordatori de l’avi que no sabem de què en van fer: enllaç