Detenció i mort de l’avi Matias

Recordo que, quan érem petites, la mare ens explicava anècdotes del temps de la guerra. Crec que els records que tinc són de quan encara no podia entendre el patiment humà que hi darrera d’aquest mot de sis lletres, fàcil de pronunciar, però que ha de costar molt de viure i superar.

La mare ens en parlava amb una certa naturalitat, dels fets que li havien tocat viure entre els dotze i els quinze anys. Com el d’aquell dia que anava amb bicicleta a buscar la llet a Sant Privat i els soldats republicans li van dir “avui no passis, que volarem els ponts i no podries tornar”. O l’anècdota del dia que tota la família havia marxat d’Olot i a ella la van deixar amb una seva tia. Sembla que s’havien emportat les seves germanes  grans per protegir-les dels soldats i la petita perquè no la podien deixar amb la tia. Costa d’entendre que deixessin la mare, que tenia quinze anys, a Olot, sobretot si era per un tema de seguretat davant les possibles accions masclistes i violentes dels soldats.

Nosaltres li demanàvem que ens tornés a explicar el dia que es van emportar el seu pare i ens narrava pas a pas la detenció del nostre avi Matias, ocorreguda el 9 d’agost del 1936, quan ella encara no tenia els tretze anys. Quan dic amb naturalitat em refereixo a que ho feia amb una tranquil·litat d’esperit, sense deixar entreveure ni un bri d’odi.

La versió que fins fa poc jo recordava, és que estaven passant uns dies al santuari de la Salut, de Sant Feliu de Pallerols, i que ella i les seves germanes tornaven de passejar per aquells entorns, quan se’ls va parar un cotxe on, al seient del darrere hi havia el seu pare, que els va donar el rellotge i els va dir “podeu anar tranquil·les i amb el cap ben alt que el vostre pare no ha fet res dolent ni ha fet mal a ningú”. La meva prompta edat la primera vegada que vaig sentir aquell relat, junt amb el pas del temps, degueren distorsionar el record que guardo d’aquell fet, que no és del tot fidel pel que fa al lloc ni a la forma com es va produir.

Un escrit de la meva tia Lourdes -la petita dels cinc germans- sobre els seus records de la guerra[1] m’ha permès llegir com va anar i com ho va viure aquella nena, que tenia cinc anys el dia que es van emportar el seu pare. En transcric alguns fragments: Passat això [fent referència a l’intent de cremar la Salut], a tots els qui eren al Santuari els deixaren tornar a casa seva, però a nosaltres no. Ens obligaren a instal·lar-nos en un pis de Sant Feliu, sense deixar-nos tornar a Olot. [...] Tinc gravat a la meva memòria un record molt trist del dia 9 d’agost de 1936, a les tres de la tarda. Jo era a l’habitació, malalta, amb la meva germana Lluïsa que em feia companyia. Els altres germans varen anar a l’estació del tren a esperar els oncles d’Olot que venien a buscar-nos, amb permís dels del comitè d’Olot, per tornar a casa. Entraren a l’habitació la mare i el pare; ell em va fer un petó [...] Els milicians l’esperaven a baix, tot dient-li que no podien perdre temps perquè l’han de portar a Girona per declarar [...] Tots restàvem tristos i jo, que no comprenia res... ploro. El pare va tornar a fer-me un petó i se’n va anar.[...] Quan els meus germans i oncles tornaren de l’estació de tren varen veure’l: ell anava dins del cotxe amb uns milicians d’Olot [...] Varen parar el cotxe i el pare li lliurà l’anell que portava a la meva germana gran, Carmen, i li digué: “dona’l a la mare i podeu anar per tot arreu amb el cap ben alt pel vostre pare.” Estava espantat, blanc; comprenia que alguna cosa li passaria [...] Què li passà al meu pare [...] La veritat no l’hem pogut saber mai. La mare i els oncles agafaren un taxi i seguiren cap on podia haver anat aquell cotxe [...] Foren dies d’angoixa, preguntes sense resposta, de comentaris dels milicians en els cafès...

Per mi, l’avi Matias era un bon home. Tal com vaig explicar en una entrada anterior (enllaç), va ser el gran de la germandat Castanyer Fajula. S’havia criat en una família, com moltes altres d’aquell temps, catòlica. La seva mare era una dona afable, mainadera i diria que bromista i juganera. Encara ara, les seves besnetes grans recorden el dia de Reis a casa la Padrina i l’escampall de regals que hi havia per a tots els besnets.

L’avi Matias havia estat president del centre catòlic d’Olot. Va ser regidor de l’Ajuntament d’Olot. Era un home cristià, creient i practicant. Em consta que tenia una gran devoció a la Mare de Déu de la Salut i que en un moment de la revolta del trenta-sis, va salvar aquella figura de ser cremada: del 25 de juliol en tinc un record borrós [...] dels bancs, imatges i altres objectes religiosos en feren una foguera al mig de la plaça [...] volien que els residents que es trobaven allí els ajudessin a traslladar els bancs, però van negar-s’hi. Aquesta devoció va continuar en l’àvia Maria, que cada estiu hi anava a passar una temporada i convidava nets i netes a estar-s’hi una setmana. Tot i ser la més jove de les seves netes, encara vaig poder-hi anar uns dies d’estiu quan tenia prop de deu anys.

Crec que podem dir que l’avi era d’una família benestant. Tenien un negoci de teles i sastreria i un magatzem de gènere de punt. Tenien treballadors a l’empresa, però l’any trenta-sis, no crec pas que puguem dir que l’avi fos un gran empresari, ni un dèspota, ni home totalitari.

Han passat noranta anys de la seva detenció i desconeixem els fets que la van motivar. Tot i que no hi ha motiu que justifiqui un assassinat -o una detenció amb una mort posterior-, hem de suposar que, com tantes altres morts ocorregudes en aquella revolta del trenta-sis, degué ser més un cas d’enveja o d’algun malentès, que no pas un fet perjudicial ni una injustícia que ell hagués comès. En tot cas, no hem tingut mai coneixement del motiu pel qual se’l van endur. Tampoc no hem tingut la certesa de si el van afusellar ni de quina manera va morir.

En referència a aquest fet, el que sí vull remarcar és la manera com la nostra mare ens va transmetre aquells fets. Ens ho explicava amb pena, sí, però sense acusacions ni rancúnia. Amb pena perquè va ser un fet cruel, perquè li va estroncar la joventut, perquè li va deixar una mare trista de per vida, perquè li va canviar la situació econòmica... i suposo que trobaríem una llarga llista de perquès cap dels quals seria agradable. Això no obstant, tot i que alguns dels meus familiars van ser manifestament de dretes, fins al punt de la militància política fins a ocupar un càrrec a nivell municipal, no ens va transmetre ràbia ni ganes de venjança cap als autors d’aquell fet. Acabada la guerra varen dir a la mare que uns dels que havien estat implicats en tot aquest afer els havien detingut a França i li preguntaren si volia reclamar-los per tal que fossin tornats a Espanya, jutjats i castigats. Ella els hi respongué que els perdonava, tot pensant que la deportació d’aquests homes desfaria unes altres famílies i ja n’hi havia prou.

Un altre fet és que no em consta que cap dels descendents de l’avi Matias s’hagi mogut per saber on el van portar, què li van fer, com el van matar i què van fer amb les seves restes. Si en algun moment ens ha arribat algun relat morbós o una mica escabrós, l’hem ignorat volgudament. La majoria preferim recordar l’home que hauria estat el nostre avi Matias com la bona persona que el seu fill i les seves filles deien que va ser.

Abans d’acabar vull explicar que, des del 2012, coincidint amb l’auge de l’independentisme que ens va portar a viure “el procés”, sovint he tingut la sensació que, dintre el moviment independentista en què m’he estat movent i col·laborant -i que espero que ben aviat torni a tenir un altre moment de glòria-, gairebé tothom afirma amb certesa que el seu independentisme i esquerranisme és un llegat que els ve de generacions enrere. En més d’una ocasió, coneixent la família de qui ho afirma, he dubtat que això fos cert. En tot cas, que cadascú que es cregui i prediqui el que vulgui. El que jo puc dir és que el meu posicionament polític no em ve de generacions enrere, sinó que es tracta d’una decisió personal fruit de la meva experiència i que he adoptat de forma conscient i voluntària, més enllà del que hagin cregut o pensat altres descendents de l’avi Matias.

Aquest darrer paràgraf és el que, en el relat anterior temia que em podia fer entrar en un fangar. Espero que no hagi estat així. Així ho sento i així ho escric sincerament i des del fons d’allò que, de manera errònia, anomenem “el cor”, i que en realitat deu ser l’amígdala del sistema límbic, part del cervell emocional.

La meva família no va voler acarnissar-se en aquell fet. Diuen que van saber perdonar. No els havia de ser fàcil. El que realment sempre he percebut, sobretot en la mare, és que el seu relat era lliure de rancúnia. Amb el pas dels anys, cada vegada més, considero que això sí que és d’agrair.

Adriana Llongarriu
febrer de 2026

1936. Els germans Tura, Lourdes, Ferran i
Carme Castañer Farré, endolats per la mort del pare.

Els cinc germans Castañer Farré, el dia del casament
del noi, en Ferran. D'esquerra a dreta: Tura, Carmen,
Ferran, Lluïsa i Lourdes.

---

[1] Els textos en cursiva corresponen a Un fragment dels meus records, M. Lourdes Castañer i Farré, inclòs en el llibre Cel Rogent, de Josep M. Pagès i Rius.

Els Castañer, la meva família materna. Castanyer, el meu segon cognom

Quan escric o quan publico articles en aquest blog, a vegades penso que algú pot tenir la sensació que em sento orgullosa de la meva família paterna i que potser no n’estic tant de la meva família materna. A veure si amb aquesta i alguna altra entrada puc refutar aquesta idea.

Com he esmentat en alguna altra ocasió, el pare, ja de gran, va fer recerca dels orígens del cognom Llongarriu i d’aquell llinatge. Acabada la investigació de la seva família paterna, va treballar en la seva nissaga materna: la dels Monsalvatje. Alguna vegada li havia sentit a dir que el proper treball se centraria en la família paterna de la mare, els Castañer. Ho he escrit amb “ñ”, tot i que jo ho escric amb “ny” i ja fa temps que vaig fer el canvi legal del meu segon cognom: oficialment em dic Castanyer. El pare no va ser a temps de continuar amb l’estudi d’aquesta família.

No us penséssiu pas que em proposo agafar les regnes del pare per posar-me a investigar nissagues. Necessitaria una paciència, una constància i una voluntat de ferro que no tinc. No me’n sento capaç. A més, alguna de les generacions dels Castañer que conec, eren germandats molt extenses. Quina feinada! Només vull parlar dels meus avis per part de mare i d’algun aspecte que va condicionar la vida que van tenir.

De les quatre persones que haurien sigut els meus avis, Lluís (1892-1959) i Manuela (1892-1954) per part de pare, i Matias (1893-1936) i Maria (1895–1995) per part de mare, només vaig conèixer l’àvia Maria, una dona de qui he parlat en alguna ocasió i que sempre vaig veure vestida de negre, afligida i sense humor. Més endavant potser entendrem per quins motius va viure d’aquella manera.

L’àvia Maria va tenir una llarga vida. Quan va morir, gairebé als cent anys, en feia més de quinze que vivia tancada al seu mon i aïllada del seu entorn. No coneixia cap de les seves filles, ni la seva nora, ni cap dels seus tretze nets. No recordo si mai va ser conscient del seu grau de besàvia.   

Per tot plegat, tot i que vaig tenir àvia materna fins als trenta anys, sempre m’he sentit òrfena d’avis. Aquesta sensació s’accentua quan sento les meves germanes grans explicar anècdotes i records dels avis Llongarriu Monsalvatje, uns avis que van exercir molt d’AVIS, en majúscula.

L’àvia Maria es deia Maria Farré Magre i era filla de Montblanc. I doncs, com havia arribat aquella noia de la Conca de Barberà fins a Olot? Sembla que a l’avi Matias, de jove, el van enviar a Montblanc a fer d’aprenent en una botiga de teles i sastreria. En va tornar format professionalment i havent conegut qui acabaria sent la seva muller.  

De la família de Montblanc, en vaig arribar a conèixer alguns germans de l’àvia Maria: el que més, el tio Ivo, que vivia a Barcelona i en més d’una ocasió ens havia facilitat alguna breu estada, per motius mèdics, a la capital catalana; el tio Pep i el tio Esteve, dos personatges peculiars que duien barret i feien servir un bastó, i havia sentit a parlar del tio Lluís, que vivia a Argentina. De grans, els pares es van relacionar amb la Gladys, una filla de l’oncle d’Amèrica, que residia a Estats Units.

L’avi Matias era el primogènit de Bartomeu Castañer i Maria Fajula, coneguda per tots els seus descendents com la Padrina o la Padrina de Can Masias. Els pares de l’avi, els nostres besavis, tenien una sastreria al carrer dels Sastres. De les dues botigues d’aquell carrer conegudes com “Casa Masias”, ells regentaven la més antiga i petitona, que sembla que els venia de la família Fajula, els avantpassats de la Padrina.

La Padrina i en Bartomeu Castañer,
els nostres besavis

El matrimoni Castañer Fajula, els meus besavis materns d’Olot, en menys de catorze anys, van tenir deu fills, dels quals tres van morir en la primera infància, ja fos a dies, mesos o algun anyet. Els altres set fills van créixer sans i van arribar a la vida adulta. Van formar les seves famílies i els van donar trenta-un nets. La Padrina, que va viure fins als vuitanta-nou anys, va arribar a tenir setanta-un besnets, dels quals en devia poder conèixer cap a trenta; els altres vam néixer més tard de la seva mort, ocorreguda l’any 1963.

Dels fills que van arribar a l’edat adulta, cinc eren dones: Enriqueta, Concepció, Rosita, Quimeta i Assumpció, i dos eren homes: Matias i Josep. Els dos nois, que ja havien format les seves famílies i tenien cinc i dos fills respectivament, gestionaven el negoci familiar de sastreria, més endavant gènere de punt. Tots dos van morir l’any 1936 (a quaranta-dos i trenta-cinc anys) a mans dels revolucionaris de la Guerra civil espanyola, és a dir, els rojos. L’avi Matias deixava cinc fills, d’entre els divuit i cinc anys (la mare encara no havia fet els tretze), i en Josep, en deixava dos, de quatre i dos anys.

Els germans Castañer Farré, amb la seva mare, Maria Farré,
la nostra àvia materna. Foto Serradell, any 1941

La desaparició i suposada mort de l’avi serà tractada en una altra entrada. Potser em serà difícil trobar les paraules adients, per relatar aquell fet. Espero ser capaç d’explicar-ho sense posar-me en un fangar i, que si m’hi poso, en sàpiga sortir.

De moment, us deixo aquesta introducció de la família Castañer, la meva família materna.

Adriana Llongarriu Castanyer
gener de 2026 

Els nostres vincles amb el poble d’Oix

 Oix. Presentació de la seva pàgina d’Internet

Oix és un petit poble de la Garrotxa, avui entitat poblacional del Municipi de Montagut al qual fou annexat l’any 1972. El seu terme era de 55,58 quilòmetres quadrats. Dintre d’aquest espai hi estan inclosos pobles i parròquies on el romànic hi és present: Sant Martí de Toralles, Sant Miquel de Pera, Sant Andreu de Bestracà, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Santa Maria d’Escales i Santa Bàrbara de Pruneres. Les ermites d’alguns d’aquests llocs han estat restaurades pels “Amics de l’Alta Garrotxa” que vetllen per la conservació d’una arqueologia[1] irrepetible. Únicament la de Talaixà, lamentablement, ja és ruïna[2].

Oix està comunicat per mitjà de la carretera que comença a la sortida del pont de Castellfollit de la Roca. Fou construïda per iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, començada l’any 1922 i fou acabada i entregada l’any 1928 quan aquell ens ja estava suprimit pel general Primo de Rivera des de l’any 1925. El pressupost fou de 266.125 pessetes.

El cens de l’any 1991 fixa una població urbana de 41 habitants que, amb els disseminats, arriba als 81.

És un poble ben equipat per l’actualitat que viu. Compta amb un dispensari i local cultural. Dos establiments[3] ofereixen queviures de tota mena i són, endemés, punt de contacte social. El poble, molt cohesionat i festiu, celebra les festes animosament: castanyada per Tots Sants, foc i coca per sant Joan, pastorets i xocolatada per Nadal i els Reis arriben, per a petits i grans, que han fet bondat. La festa major, entorn de la diada de sant Llorenç, el patró, és molt animada: ofici, homenatge a la Vellesa, campionat de botifarra, animació infantil, sardanes amb vermut o sense, balls...

Per la Gala, que s’escau el primer diumenge d’octubre, s’hi fa un àpat col·lectiu.

El poble té motius arqueològics interessants. En destaquem, somerament[4], el castell del segle XV, restaurat. El pont medieval, d’arquitectura remarcable, restaurat l’any 1991, d’una gran arcada, una de complementària, petita, i esperó per tallar el corrent d’aigua. De l’ermita de sant Llorenç, romànica, del segle XII, d’una sola nau amb volta apuntada, absis semicircular i porta al migdia, n’hem de remarcar la cornisa interior que recorre els murs, el blasó dels Barutell i la fenomenal pila baptismal, hemisfèrica, muntada sobre un dau de pedra.

El recolliment i pau, espontanis a Oix, inviten a un repòs molt gratificant.

Ramon Llongarriu Monsalvatje
als voltants de l’any 2000

Panoràmica d'Oix. Any 1971

 - - - - - - - - - - - - - - - 

Aquest és l’escrit que el pare va preparar com a presentació del poble d’Oix, a la seva pàgina web. L’original no està datat, però el situo a finals dels anys noranta. 

No em queda del tot clar si aquest text va ser utilitzat com a presentació del poble a internet o si, finalment, no es va fer servir. Em decanto per la primera opció, ja que, en l’original mecanografiat del pare, hi ha dues anotacions, del 26/11/2000, en bolígraf: “la Gala no es fa” i “hi afegiran al text la cursa de BTT. Enguany era la novena edició”. Ambdues anotacions corresponen a informació que li va facilitar en Lluís Abel, olotí de naixement i oixenc d’adopció, que viu a can Siloi, i que actualment és l’alcalde de Montagut i Oix.

La pàgina web que en aquests moments representa i presenta el poble d’Oix és la d’Ovoxo, l’Associació Cívica i Esportiva d’Oix (enllaç). En aquesta pàgina no hi he sabut trobar la presentació del pare, però com que en els darrers vint-i-cinc anys tot allò que té a veure amb internet ha evolucionat tant, és probable que aquell text hagués servit per una pàgina web que deu haver desaparegut.

El pare sempre havia tingut una gran estima pel poble d’Oix. Li agradava molt anar-hi, ja fos a visitar els de Cal Ros, els de la Boadella i de can Blanc -actualment Can Simó-, els del Tomàs -que vivien al castell d’Oix-, o a comprar embotit a la carnisseria d’en Cros. Recordo que, quan érem petits, hi anàvem sovint, i en dues ocasions vam anar-hi a passar uns dies: estiu de 1970 i Setmana Santa de 1971 (enllaç).

La mare i tres dels meus germans al
Carrer Major d'Oix. Primavera de l'any 1966

La mare, la Marissa i jo mateixa amb el Pairé al fons.
Estiu de 1970

Vegem d’on venia la coneixença dels Llongarriu amb Oix i per què hi tenien finques, si ells eren de la Vall del Bac. Per entendre-ho, hem de recular a l’any 1853 quan, Francesc Llongarriu i Beltran (rebesavi patern del pare), de 55 anys i vidu, es casava amb Isabel Rovira Sibecas, també vídua. Curiosament, al mateix temps també es casaven Joaquim Llongarriu Burc, de 23 anys (fill del nuvi) amb Agustina Agustí Rovira, de 21 anys (filla de la núvia). Per tant, pare i fill es van casar amb mare i filla el mateix dia.

D’aquesta dos casaments en resultà la incorporació al patrimoni dels Llongarriu, de les propietats d’Oix: en els dobles capítols matrimonials del gener de 1853, Isabel aporta com a dot seu l’heretat de Can Rovira[...] patrimoni que estava format per la casa pairal situada al poble, en començar el carrer principal, davant mateix de l’església de Sant Llorenç; una peça de bosc anomenada la Costa d’en Rovira; el mas Boadella amb el seu agregat, el mas Vilarot; el mas Alous; una peça de cultiu anomenada el Pla, un altre camp i l’hort que s’anomenava del Xurragai. Quatre masies amb unes 50 hectàrees (pàg. 156)*.

Annexionat el patrimoni d’Oix al dels Llongarriu de la Vall del Bac, la vida continuava en aquella vall que ara ens sembla tan plàcida. Però hem de dir que aquells Llongarriu no van pas tenir una vida tan bucòlica com podem imaginar. El besavi del pare, en Joaquim Llongarriu Burc, al mateix any que es casava amb Agustina Agustí (1853), quedava vidu i, en voler casar-se amb la seva cunyada, Engràcia Agustí, va topar amb la norma clerical. Segons les lleis eclesiàstiques d’aquell moment, els casaments de familiars de fins a segon grau estaven prohibits i s’havia de recórrer al Sant Pare que podia concedir el permís o la dispensa. Així doncs, Engràcia, la cunyada, va atorgar, amb el consentiment dels pares (al començament del procés tenia 15 anys i quan es va casar, 17), uns poders a Antonia Granchi i a les seves filles Maria i Victoria, veïnes de Roma, per tal que en nombre de la otorgante puedan juntas y a solas contraer matrimonio por palabras de presente con el referido Joaquin... En Joaquim va viatjar a Roma amb tota la documentació i en va tornar casat per poders. El casament es va celebrar l’any 1856 a l’església de San Augustini. (pàg. 168 i 169)*. 

En aquest viatge a Roma, Joaquim Llongarriu Burc va tenir un acompanyant extraordinari que fou el seu veí i amic, en Joan Coromina, que va aprofitar l’ocasió per informar-se de la fabricació de ciment romà [...]. Tal com he dit en altres ocasions, el pare estirava el fil del que anava trobant mentre feia l’estudi de la nostra nissaga, per continuar investigant i saber on duia aquell cap. La figura de Joan Coromina, originari de la Vall del Bac, el va dur a fer-ne un treball d’investigació i va concloure que Coromina fou un peoner de la indústria del ciment a les nostres comarques i, possiblement, l’iniciador d’aquesta activitat industrial a Catalunya (pàg. 171)*.  

Fixem-nos que Joaquim Llongarriu Burc, el besavi del pare, que va morir als 45 anys, va viure moltes morts que el tocaven de prop: als 21 anys va perdre la mare; als 23 anys es casà amb Agustina i també als 23 quedava vidu; als 25 anys va perdre el seu germà gran (que tenia 27 anys) i va passar a ser l’hereu; als 26 anys es casà (en segones núpcies) amb Engràcia, amb qui van tenir vuit fills que, aquests sí, visqueren uns quants anys; als 36 anys va veure morir el seu pare, i als 40 la seva sogra i segona muller del seu pare.

Aquest últim decés, el d’Isabel Rovira Sibecas, és digne de recordar. Va ser una mort tràgica: A los trenta y uno dias de agosto del año mil ochocientos setenta y cinco falleció edad sesenta y cuatro años Isabel, natural de Oix i vecina de esta parroquia [...] a causa de morir de una caida de caballo y quedar inmediatamente sin sentidos [...] (pàg. 163)*. Transcric el que el pare explica sobre aquest accident: podria haver caigut en el camí del Bodequer on devia haver passat moltes vegades per anar a Oix on tenia la seva hisenda [...] i descriu que es tracta d’una ruta amb prou trenca-colls perquè un dia pogués trobar la mort en caure de la seva cavalcadura. Em costa d’imaginar aquella dona transitant pel Bodequer a cavall d’una euga o una mula.

La bona relació de la família del pare amb la gent d’Oix es va veure reflectida en el que ell anomena “Les trifulgues de la guerra”[5]: En esclatar la revolta i la guerra subsegüent (1936-1939), vam quedar desposseïts de la hisenda familiar. No en vam poder gaudir ni per menjar ni per escalfar-nos [...] La mare i les germanes grans treballaven amb feina de les fàbriques. Cosir punteres dels mitjons, acabats de jerseis i caçadores. Van treballar molt, també, teixint suèters a mitja [...] vam tenir llenya. Els Sala d’Oix, els de cal Ros, que havien tractat molt amb el pare, van oferir-se a tallar unes plantes, fer-les serrar i portar-les a casa amb el seu camió. Així vam poder cuinar i escalfar-nos (pàg. 222)*. És evident que el nostre pare se sentia molt agraït amb els de Cal Ros. Una guerra, la fugida del pare, la del germà gran, la gana, el fred i la por, per damunt de tot, no s’obliden fàcilment, sobretot si et toca viure-ho de jovenet (dels 13 als 15 anys en el cas del pare). Si algú t’ajuda en moments així, l’agraïment perdura per més que passi el temps.  

Cal Ros. Estiu de 2001

Can Nofre. Estiu de 2001

Quan, a finals dels anys noranta, vam tenir la possibilitat de tornar a fer estades i celebracions a Oix, el pare i la mare hi van viure molt bons moments. Hi tenien dues filles i les quatre netes més petites que hi passaven festius i caps de setmana. Durant molt de temps hi vam fer moltes celebracions familiars. Als pares, els agradava molt formar part d’aquelles trobades festives, veure’ns junts i ben avinguts, i passar alguns diumenges junts a la terra de la seva besàvia Agustina, compartint àpats senzills i, si el temps era convenient, cuinats i menjats a l’aire lliure. Al capvespre, el pare sempre deia que allà sí que s’hi podia escoltar el silenci.

Les nostres filles i nebodes van créixer passant caps de setmana, festius i vacances a Oix i, tant elles com nosaltres, en guardem records molt bons. A finals dels noranta al poble, entre estadants, estiuejants i gent de cap de setmana, s’hi ajuntava un bon grup de mainada. Hi havia molta activitat, tal com esmenta el pare en el seu escrit: castanyada, pastorets, festa major..., la brunyolada per Setmana Santa, la preparació de la festa Major els primers dies d’agost, l’aplec d’Escales el dia de la mare de Déu d’agost[6] , la cursa BTT[7]...

Cap a la brunyolada.
Setmana Santa de l'any 2000

Foguera de Sant Joan.
Juny de l'any 2000

Una de les activitats més participatives que recordo de la dècada 2000 – 2010, és la preparació de la festa major, que se celebra per Sant Llorenç, el patró del poble. La setmana abans del cap de setmana festiu, veïns i estiuejants es troben cada tarda i preparen i munten tot el que és de menester per als dies de la festa. Més d’un dia, la feina s’acaba amb un sopar comunitari.  Jo tinc claríssim que, la gent d’Oix, acostumats a quedar desemparats de les diferents administracions, i un xic lluny de tot arreu i de tothom, han après a espavilar-se i a organitzar-se. Tal com vaig escriure en una altra publicació⁷: totes les causes justes del món tenen els seus defensors, en canvi els oixencs només es tenen a ells mateixos. Potser per això han après a sortir-se’n de tot.

Canalla d'Oix i estiuejants amb l'Esparver,
el gegant de Montagut i Oix. Agost de l'any 2000

Entrada a missa el dia de la Festa Major en
l'Homenatge a la Vellesa. Agost de l'any 2001

Aplec de Santa Maria d'Escales.
15 d'agost de l'any 2001

Entre tantes altres coses que he heretat del pare com ara l’aspecte físic, el posat, les dolències musculoesquelètiques, l’afició a la muntanya, a l’excursionisme o a escriure, també s’hi troba l’estima pel poble d’Oix. A Oix sempre m’hi he sentit bé i hi he estat ben acollida. Hi tinc familiars estimats i bones amistats. I una bona amiga que em va acompanyar en un moment molt difícil de la vida. Viu al capdamunt del poble i des de casa té una molt bona vista de tot el llogarret. Sovint li dic que, aprofitant la visió que li ofereix el fet de viure en aquella talaia i la perspectiva que li dona ser oixenca de naixement i haver viscut sempre al poble, ha vist passar tanta gent per Oix que ben segur en podria escriure un llibre. No exagero, ja que per Oix n’hi ha passat molta de gent! A més d’excursionistes, turistes i tafaners, moltes persones s’hi ha volgut instal·lar. Uns han arribat disposats a promoure (fins al punt de voler imposar) grans canvis; uns altres, amb idees de bomber; altres amb grans exigències, i alguns amb ganes d’integrar-se a la vida del poble. Els més il·luminats són precisament els que n’han marxat en poc temps. I és que, la vida al món rural no sempre és tan pastorívola com podem imaginar des d’una butaca situada en un pis d’un carrer transitat d’una gran ciutat.

Furgoneta descarregant excursionistes a Oix.
Autor i any desconeguts

Ara potser entenem més aquells nostres avantpassats Llongarriu que van deixar la casa pairal de la Vall del Bac per instal·lar-se a Olot on els seus fills podien anar a estudi i tots plegats tindrien una vida més plàcida, amb més comoditats i millors comunicacions. S’estimaven molt la seva casa natal i van continuar ocupant-se’n i preocupant-se’n fins que, l’any 1976 va arribar el moment de tancar les portes del casal de Llongarriu i l’any 1987 arribà el moment de la venda. Quina nostàlgia produïren al pare aquests dos esdeveniments. Però això ja seria motiu d’una propera entrada.

Els nostres avis paterns, el pare, la mare, alguns oncles i ties, amb
algun estadant de la Vall del Bac, a Llongarriu. Any 1947

Adriana Llongarriu
gener de 2026

---

[1] Arqueologia i arquitectura.

[2] L’any 20212 es va dur a terme la restauració de Sant Martí de Talaixà, a càrrec del Consorci de l’Alta Garrotxa.

[3] Can Nofre va tancar el 2005 i Cal Ros, el 2012.

[4] De manera superficial.

[5] Capítol del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, de Ramon Llongarriu Monsalvatje.

[6] Article sobre l’Aplec d’Escales, publicat en el meu blog d’excursionisme: enllaç.

[7] Article sobre la BTT d’Oix, publicat a la revista El Brull, núm. 28 d’abril de 2015: enllaç.

* Entre parèntesi, les pàgines del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, obra del pare, d’on he tret els fragments de text que reprodueixo en cursiva.

Can Boquica, en Boquica, traginer i bandoler i Francesc Monsalvatje Fossas

Can Boquica

L’Associació Olotina d’Amics del Porc i el Xai (AOAPIX), coneguda per la seva capacitat d’organització d’actes populars durant les Festes del Tura de la nostra ciutat, actes participatius i solidaris com ara La Fira de la Joguina, una quina per Nadal, activisme i participació en manifestacions en pro de la llibertat de Catalunya, entre tantes altres activitats, disposa d’un local, Can Boquica, per fer trobades gastronòmiques, àpats i cursos de cuina. És una mica l’estil dels txokos, de les societats gastronòmiques basques. 

Situat al xamfrà dels carrers Bonaire i Alt del Tura, a tocar la Plaça Campdenmàs, Can Boquica havia estat una botiga del barri del Carme. A la placa explicativa que hi ha a l’entrada d’aquest local, al carrer Alt del Tura, hi podem llegir: Aquesta va ser, durant molts anys, una de les botigues més emblemàtiques de la ciutat. Un espai carregat d’història on tothom era benvingut. Aquí es venien productes de la terra, vi, oli a granel, ous de pagès, pasta, llegums, fruita, galetes, xocolata... Però també era un lloc per a la tertúlia, la conversa i l’intercanvi d’opinions. El nom de Can Boquica té l’origen en el sobrenom d’un dels propietaris del local que duia el seu cavall tan engalanat, amb enlluernadors lluentons daurats, com el duia, segons la llegenda, el conegut traginer i bandoler Josep Pujol, en “Boquica”. (Besalú, 1778 – Figueres, 1815).

Qui era en Boquica traginer i bandoler?

Entre els documents dels estudis del pare, hi he trobat un resum que ell havia elaborat, a partir de diferents informacions, sobre la vida d’en Boquica, en Josep Pujol Barraca, fill de Besalú.

Transcric literalment la nota del pare: Pujol Barraca, Josep (Besalú, Garrotxa 1778 – Figueres, Alt Empordà 1815). Bandoler, conegut amb el malnom de BOQUICA. Traginer d’ofici, es dedicà al bandidatge. Durant l’ocupació napoleònica es posà al servei dels francesos. El general Mathieu convertí la seva banda en miquelets i li donà el grau de comandant. Amb el pretext de cobrar contribucions i de vigilar l’enemic, els bandolers cometeren grans excessos amb tota impunitat i Boquica es destacà per la seva gran crueltat. El 1814, en capitular els francesos de Girona, intentà saquejar la ciutat, cosa que Suchet impedí. Passà a França, però Lluís XVIII el tornà a les autoritats del Principat que l’executaren.

Aquest resum sobre el bandoler Boquica està basada en informacions de dos autors: Francesc Monsalvatje Fossas (Besalú. Su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos [Tomo II], Impremta Bonet, Olot, 1890) i Esteve Paluzie Cantalozella (Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local, biografías de sus hijos notables en letras, armas, etc. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, 1860.)

Paluzie escrivia coses com no hay casa de campo en las cercanías de Olot, que no esté salpicada con la sangre de las víctimas inmoladas por el cinismo de aquellos caribes. [...] unes veces quemaban lentamente a las persones de ambos sexos en los hogares; otras las ataban en las sillas introduciéndoles el fuego debajo del asiento...  

Monsalvatje deia Hijo de padres trajineros, ejercía Pujol el mismo oficio en la villa de Olot al empezar la guerra de la Independencia. Seducido por el oro francés, se prestó a servir de espia al enemigo [...] por la sed del oro, se complacían en atormentar bárbaramente, no respetando ni las canas, ni el pudor, ni la inocencia.

Relat de com va acabar els seus dies
en Boquica bandoler. (No tinc clar l'origen)

 Sobre Francesc Monsalvatje Fossas

Dels dos autors de qui el pare va treure informació d’en Boquica, m’interessa especialment en Francesc Monsalvatje, home polifacètic, vinculat a la nostra família paterna.

En primer lloc, direm que Francesc Monsalvatje Fossas (Olot 1853 – 1917) , era l’oncle patern de la nostra àvia Manuela Monsalvatje Fossas (1892-1955). Tot i que duien els mateixos cognoms, Francesc i Manuela no eren germans.

Vegem per què es repeteixen els cognoms Monsalvatje Fossas en la generació del pare i els oncles, amb la de les dues filles. Francesc Monsalvatje Fossas és un dels tretze fills de Jordi Monsalvatje i Clara Fossas, dels quals només sis van arribar a ser adults: Joan, Ignàsia, Dolors, Francesc, Josep i Maria del Carme. D’aquesta germandat ens fixarem en dos dels germans: Francesc i Joan.

Ja veieu que es tracta d’una família molt extensa. El més gran d’aquests germans, Joan Monsalvatje Fossas (1839 – 1907), va casar-se amb Matilde Castanys i van tenir tres fills: Jordi, Carme i Virgínia Monsalvatje Castanys. En quedar vidu, Joan va casar-se amb Ramona Fossas Serra i van tenir dues filles: Matilde (religiosa a la Providència d’Olot) i Manuela, la nostra àvia paterna. Les dues germanes porten el mateixos cognoms que el seu pare: Monsalvatje Fossas.

Francesc Monsalvatje Fossas (1853 – 1917), un dels germans d’en Joan, i oncle de la nostra àvia, va casar-se amb Virgínia Iglesias Balat i van tenir cinc fills: Clara, Xavier, Carme, Joan i Josefina Monsalvatje Iglesias. Aquesta va ser una branca familiar artística i culturalment molt activa. Entre la seva descendència hi trobem:

Xavier Monsalvatje Iglesias (1881 – 1921), com el seu pare va ser escriptor i historiador, conegut també com a pintor, melòman, mecenes... un artista i un activista cultural en tots els sentits.

Xavier Monsalvatje Bassols (1912 – 2002), un dels fills de l’anterior Xavier. Tot i néixer a Girona, abans dels deu anys es va traslladar a Barcelona, on es va formar com a músic i compositor. Reconegut com a gran compositor català de projecció internacional, l’Escola de Música d’Olot porta el seu nom. El pare, arrel d’unes entrevistes que es van passar per la televisió catalana, en motiu de la seva mort, escrivia: en destaquem la bonhomia de Monsalvatje, el criteri ponderat i una catalanitat indefugible.

Tot seguit detallo el grau de parentiu que ens vincula amb aquest descendents Monsalvatje que he anat esmentant: Francesc Monsalvatje Fossas era oncle patern de la nostra àvia Manuela. Xavier Monsalvatje Iglesias era cosí germà de la nostra àvia Manuela. Xavier Monsalvatje Bassols era fill de cosí (cosí segon) del nostre pare.

Hem dit que Francesc Monsalvatje Fossas era un home polifacètic. Veiem en quin sentit. A més de portar les regnes dels negocis familiars que detallo més avall, faig un refegit de les paraules del pare que resumeixen la seva activitat, el gran mèrit de Francesc, és el d’haver estat un historiador vocacional formidable. Trepitjà la nostra terra i n’estudià tots els documents que li arribaven a les mans, junt amb l’arqueologia. [...] Amb l’afany de publicar un volum cada any va arribar a una col·lecció de vint-i-vuit toms de les seves intitulades “Notícies històriques”. [...] Prat de la Riba l’escollí com a membre de la comissió de fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. [...] fou regidor de l’Ajuntament d’Olot. Com a primer tinent d’alcalde, de 1893 a 1895 i de regidor de 1895 a 1897. Amb el seu trasllat a Girona per regir la sucursal de la banca “Hijos de J. Monsalvatje “, deixà Olot definitivament. A la capital actuà com a regidor de l’Ajuntament i en fou alcalde en dues ocasions. Una del 23 de gener al 31 de desembre de 1905; una altra ocasió, del primer de juliol al 23 de novembre de 1909, com representant de la Lliga regional. [...] Francesc fou nomenat fill adoptiu de la vila de Besalú. [...] Pertanyé, com a soci fundador, al centre Artístic d’Olot (1869), una societat de Belles Arts “amb l’objectiu de tenir un lloc de trobada per desenvolupar les seves activitats culturals i polítiques, on es disposés de publicacions especialitzades en crítica artística i literària i d’un taller amb models.” [...] A Olot té dedicat un carrer i el seu retrat figura en la Galeria d’Olotins Il·lustres.

Els negocis de Francesc Monsalvatje Fossas i família

Deixant de banda l’activisme cultural, l’escriptura i la pràctica d’altres arts, els Monsalvatje eren del ram del gènere de punt. Eren teixidors i fabricants de faixes. A més de faixaires, van ser una nissaga emprenedora. Tot seguit esmento els negocis que aquesta branca de Monsalvatje van tenir a la segona meitat del segle XIX.

Iglesias i Monsalvatje: Caixa de préstecs (1861 – 1871). Jordi Monsalvatje Masoliver n’era soci fins a la seva mort, el 1871, als 72 anys. En destaca l’obertura d’un comerç a Osuna (Sevilla), dedicat a la venda dels teixits que confeccionaven a Olot.

Monsalvatje Hermanos. Negoci de faixes (1869 – 1871). Germans Joan i Jordi Monsalvatje Masoliver.

Vda. e Hijo de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1871 – 1877). La vídua era Clara Fossas Costa i el fill, Joan Monsalvatje Fossas.

Vda. e Hijos de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1877 – 1883). Clara Fossas Costa i dos dels seus fills, Joan i Francesc Monsalvatje Fossas.

Hijos de Jorge Monsalvatje. Societat regular col·lectiva dedicada a la banca (1883 – 1920). Els socis fundadors foren els tres germans: Joan, Francesc i Josep Monsalvatje Fossas (fills de Jordi Monsalvatje Masoliver). L’any 1907, amb la mort de Joan Monsalvatje Fossas, hi entraren els socis Lluís Sacrest Navarro i Jordi Monsalvatje Castanys (gendre i fill del difunt). El 1884 es va constituir com a Caixa d’estalvis. L’any 1920 va ser absorbida per la Caixa de Terrassa on van continuar treballant alguns germans Monsalvatje.

La Família Monsalvatje és molt més extensa. Va ser una nissaga molt activa en tots els sentits. En aquesta entrada només volia tocar una mica la figura de Francesc Monsalvatje Fossas, que va escriure sobre en Boquica, però costa aturar-se quan van sortint lligams, coincidències i curiositats. Més avall esmento la pàgina web on hi ha publicat el treball del pare sobre els Monsalvatje. Allà sí que hi trobareu molta més informació de les diferents branques d'aquesta família, que es van dedicar a oficis diversos i que van ocupar càrrecs polítics a Olot i a Girona en diferents èpoques.

Quanta feina va tenir el pare per trobar la genealogia de les seves dues famílies: els Llongarriu, la paterna, i els Monsalvatje, la materna! No en tenia prou de saber on i quan havia nascut, s’havia casat o havia mort cada un dels seus avantpassats, sinó que anava seguint els fils que trobava fins arribar a l’origen de cada una de les branques, tenint en compte els aspectes familiar, professional, econòmic, polític i social, situats sempre en el marc històric corresponent. Una feinada! Molta paciència i molta constància! Se li ha de reconèixer.

Acabaré aquesta entrada dient que en Boquica, traginer i bandoler, no va tenir cap lligam amb els nostres avantpassats Monsalvatje; que en Boquica, traginer i bandoler, no tenia res a veure amb Can Boquica (només la semblança dels ornaments del cavall), i que, probablement, Francesc Monsalvatje no havia estat mai a Can Boquica, ja que al seu barri hi devia haver més d’un negoci semblant. Així doncs, aquests tres punts que he enllaçat en aquest relat, no configuren els vèrtex d’un triangle, sinó que es relacionen entre ells només amb aspectes històrics i socials.

Adriana Llongarriu
gener de 2026

 

Nota: la informació dels Monsalvatje és extreta del treball del pare “Els Monsalvatje d’Olot”, que podeu trobar a www.portalgiron.cat, clicant aquest enllaç on us podreu moure per diferents branques de la família i per diferents aspectes que en va estudiar.