Pressió estètica en joves i no tan joves

Coincidint amb el dia mundial dels trastorns de la conducta alimentària (TCA), a finals de novembre es va fer públic que la mitjana d’edat dels TCA ha baixat, dels 14 o 15 anys, als 12. La notícia posa de manifest que l’ús de telèfons mòbils i l’accés a xarxes socials a partir dels 12 anys estan al darrere de la pressió estètica i afavoreixen aquests trastorns de la conducta alimentària. (enllaç notícia)     

Les xarxes socials suposen, per als millennials i per la generació Y, allò que la publicitat televisiva va suposar per als boomers i la generació X. Fent un salt enrere, la publicitat radiofònica i en paper va significar el mateix per a la generació silenciosa. I si anéssim reculant en el temps, aniríem trobant altres canals a través dels quals la pressió estètica arribava a les generacions anteriors. 

Els mitjans a través dels quals aquesta pressió arribava als joves, en temps passats, no tenien ni la força ni la immediatesa que tenen els actuals. Per suportar la pressió estètica tal com brolla de les xarxes socials, cal un grau de maduresa emocional que no és habitual tenir a l’adolescència.

I doncs, com ho farem per protegir les persones més joves de la pressió estètica de les xarxes socials? Austràlia és pionera a voler prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Aquesta és la intenció de la llei que a primers de desembre va aprovar el Senat d’aquell país i que ha d’entrar en vigor a finals de l’any 2026. La norma preveu sancions econòmiques a les plataformes que la vulnerin, no pas als usuaris ni als seus progenitors. (enllaç notícia)

De la pressió estètica, no hi ha cap edat que se’n salvi. Segons Anna Freixas, experta en gerontologia i feminisme, autora, entre altres, del llibre Jo, vella: “en la vellesa seguim atemorides, com quan érem joves, pel judici social que el nostre cos pugui suscitar”. Ja veieu que les dones grans tampoc ens escapem de la pressió estètica, tot i que com a adultes, la majoria tenim la capacitat de relativitzar aquesta pressió i evitar que ens afecti com ho fa en els més joves. 

No sé si el model australià d’aplicar mesures per tal de restringir l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials serà part de la solució. S’ha de reconèixer la bona intenció en la mesura proposada, tot i que sembla que, una vegada més, hem recorregut a la prohibició abans que a l’educació. 

Potser seria més eficaç promoure costums i hàbits més saludables, així com un acompanyament real durant l’etapa de creixement, per fer que els més joves no tinguin necessitat de passar-se hores i hores mirant la falsa i enganyosa vida dels altres tal com es mostra a les xarxes. 

També fóra bo fomentar l’esperit crític per aconseguir que els joves tinguin més criteri a l’hora de determinar si esportistes, influencers i famosos han de continuar essent els seus ídols.

Si en tenim de feina encara!

Adriana Llongarriu administrativa a la

Secretaria de l’Institut La Garrotxa

Il·lustració: @drawingplantlady

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 49 (febrer 2026)

Actualització: al moment de publicar aquesta revista, a l'estat espanyol també s'estan anunciant mesures per controlar l'edat d'accés a deternimades xarxes socials. Aquesta novetat encara no era notícia al moment de preparar aquest article (entre novembre i desembre de 2025).

Fatiga adaptativa. Una fatiga que viuen molts pacients amb malalties cròniques

Avui, dia 28 de febrer, és el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries. L’any 2017 vaig ser diagnosticada de Síndrome del Dolor Regional Complex, coneguda amb molts altres noms, entre ells Sudeck. Es considera una malaltia minoritària, de tractament desconegut, poc protocol·litzat i d’evolució molt variable. El desconeixement d’aquesta síndrome fa que a hores d’ara, vuit anys i mig després, no tinguem la certesa de si se m’ha cronificat, si el que pateixo en son les seqüeles o si és la responsable de la meva Síndrome de sensibilització central.

La Síndrome de sensibilització central és una condició clínica sota el paraigua de la qual s’hi inclouen unes quantes malalties: la fibromiàlgia (FM), l’encefalomielitis miàlgica/síndrome de fatiga crònica (EM/ SFC), o de la sensibilitat química múltiple (SQM).

Tot i que ningú voldria estar malalt, tots estem més o menys preparats per patir una malaltia aguda, amb un inici i un final. En canvi, les malalties cròniques comporten un desgast que es coneix amb el nom de fatiga adaptativa.

Feia temps que no publicava en aquest blog sobre temes de salut. Avui, aprofitant la coincidència amb el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries em plau compartir la informació que ha publicat l’Associació catalana de fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple i electrohipersensibilitat. Trobo que explica molt bé com ens podem sentir les persones que vivim amb una malaltia crònica.

Ho transcric tot seguit tal com ho han publicat des de l’ACSFCEM:

Quan es parla de pacients amb les malalties com la fibromiàlgia, l’encefalomielitis miàlgica/síndrome de fatiga crònica o de la sensibilitat química múltiple es parla sovint del dolor, de la fatiga, de la limitació. Es parla, també, de la queixa d’aquestes persones, però es parla molt poc de l’esforç invisible.

Aquestes persones no només conviuen amb símptomes; conviuen amb una adaptació constant sobretot quan el grau és moderat i greu. Cada dia implica ajustar expectatives, calcular energia, modificar plans, reformular objectius. No és una decisió puntual, no és un període de recuperació com en una malaltia aguda. És una negociació contínua amb el cos.

Des de fora, a vegades es percep que hi ha persones que a vegades lamenten la seva situació. Però el que sovint no es veu és la quantitat de lluita que hi ha darrere. Una lluita que ja no sempre és explosiva ni reivindicativa. És una lluita silenciosa, gairebé inconscient, feta de microdecisions: què puc fer avui, què he de deixar, què puc adaptar.

No és una batalla puntual amb un inici i un final. És una resistència sostinguda en el temps. I el que desgasta no és només el símptoma. És haver d’estar sempre adaptant la vida al voltant del símptoma. Aquesta és una forma de força que rarament es reconeix.

Quan es parla de malaltia crònica, sovint s’explica la ràbia inicial, la lluita, la indignació i l’“això no és just”. Però amb el temps, en moltes persones, la ràbia baixa de volum. No perquè la situació millori. No perquè deixi de ser injusta. Sinó perquè no es pot viure permanentment en combat. I és aquí on apareix una cosa molt menys visible: la fatiga adaptativa.

La fatiga adaptativa no és només cansament físic. És el cansament de:

-          Pensar abans de fer.

-          Calcular cada activitat.

-          Mesurar energia.

-          Renunciar en petit format, cada dia.

-          Fer versions adaptades de la pròpia vida.

-          No és deixar de viure: és viure en mode “ajust constant”.

Amb el temps, potser ja no hi ha tanta ràbia. Potser fins i tot sembla que hi ha acceptació. Però sota aquesta calma sovint hi ha:

-          Tristesa silenciosa pel que no es pot fer.

-          Dol per la espontaneïtat perduda.

-          Esgotament d’haver de negociar amb el cos cada dia.

-          Una indiferència protectora que ajuda a continuar.

-          No és rendició. És supervivència continguda.

La fatiga adaptativa és invisible perquè des de fora sembla que “la persona s’ha adaptat”. Però adaptar-se no és gratuït. Té un cost emocional. I reconèixer aquest cansament no és negativitat. És honestedat. Hi ha molta força en continuar. Però també hi ha dret a dir: costa estar sempre adaptant.

La fatiga adaptativa és una resposta comprensible a una situació crònica. Adaptar-se cada dia té un cost emocional, però això no vol dir automàticament patologia. Ara bé, quan aquesta càrrega es manté molt de temps sense espais de suport, validació o descans psicològic, pot augmentar el risc de:

-          Esgotament emocional sostingut.

-          Símptomes ansiosos depressius.

-          Desmoralització.

-     En alguns casos pot provocar un trastorn d’adaptació (quan la respost emocional és persistent, i interfereix en el funcionament).

Però és important dir una cosa amb claredat: no és que la persona “no sàpiga adaptar-se”. És que l’exigència d’adaptació és permanent i ho ha de fer contínuament.

En les malalties agudes, hi ha un abans i un després perquè tenen un final. En les malalties cròniques com FM, EM/SFC o SQM, l’adaptació no té data de finalització. I això és el que desgasta. Per això el focus, tant dels professionals de la sanitat com de l’entorn de la persona, no hauria de ser només preguntar si pot acabar en un trastorn, sinó:

-          Estem reconeixent aquest esforç?

-          Estem oferint suport emocional real?

-          Estem validant la tristesa i el dol?

-          Estem evitant culpabilitzar la persona per estar cansada?

La fatiga adaptativa no és debilitat. És una conseqüència lògica d’una lluita sostinguda. El que permet marcar la diferència no és “endurir-se”, sinó:

-          Tenir espais on no calgui adaptar-se.

-          Poder expressar el dol sense ser una persona jutjada.

-          Compartir la càrrega.

-    Rebre suport psicològic si cal, no perquè la persona estigui fallant, sinó perquè la situació és exigent.

Agraeixo molt a l’Associació catalana de fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple i electrohipersensibilitat (ACSFCEM Fibro/SFC/SQM/EHS) la publicació d’aquesta informació tan interessant.

Molta salut!

Adriana Llongarriu
febrer de 2026

Anècdotes intergeneracionals (X)

Lactància materna

Antigament, quan una mare no podia alletar el seu fill recorria a una dida. La dida acostumava a ser una dona que havia estat mare feia poc i, mentre criava el seu fill, alletava el de la dona que no podia donar-li el pit. Si la dona mancada de llet era d’una família benestant, en comptes de portar el fill a dida, contractava una dida que vivia temporalment amb la família receptora de llet que, amb aquest sistema, s’assegurava que tingués uns bons hàbits.

Segons del DIEC, el mot dida significa dona que alleta l’infant d’una altra. També hi ha persones que s’han criat amb una dida que no les ha alletat; en aquest casa, el diccionari recull l’accepció “dida seca”. Els infants alimentats per la mateixa dona rebien el nom de “germans de llet”, sintagma que es torna a utilitzar gràcies al Banc de llet materna.

Les persones nascudes fins als anys seixanta del segle passat, en general, vam ser criades amb llet materna. Si la mare no podia, recorria al Pelargón, una de les primeres llets de fórmula que es va posar al mercat. Més endavant -no sé exactament en quin moment- es va posar de moda alimentar els infants amb llet maternitzada és a dir, llet de vaca processada i enriquida per simular la llet materna i cobrir les necessitats nutricionals dels infants. Actualment, els organismes de salut recomanen la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida i, combinada amb altres aliments, fins als dos anys.  

La freqüència de les preses de llet, la durada del temps de lactància, si ha de ser a intervals regulars o a demanda, i l’edat idònia per introduir altres aliments són aspectes que van variant amb el pas del temps. Un fet semblant succeeix amb la posició en què han de dormir les criatures: panxa amunt, de bocaterrosa o de costat. Tant és així que les mares que hem tingut més d'un fill, encara que es portin poc temps, podem haver actuat de manera diferent amb un i altre. Ve a ser un semblant del que passa amb els llibres de text, que es canvien contínuament.

Que la lactància materna és un tema que dona molt de si és una veritat com un temple. Tothom s’atreveix a opinar i a donar consells. A qui de vosaltres no li ha passat que, a més de ser mare novella i haver de recuperar-se del part, haver d’adaptar-se a la nova rutina i haver de trampejar la muntanya russa emocional que provoquen les hormones, hem hagut d’aguantar l’opinió d’uns i altres? Mares joves: no us penseu pas que només us passa a vosaltres! Les vostres mares ja vam haver de sentir-nos dir moltes coses quan vosaltres vau néixer. A més, als anys vuitanta i noranta, a sobre ens qüestionaven que donéssim pit en públic. Es considerava provocatiu. Hauríem d’haver engegat a dida a totes aquelles persones que ens qüestionaven la nostra manera de criar-vos!

Sincerament, crec que les mares novelles han d’actuar d’acord amb el seu sentit comú i fent cas dels savis consells de les professionals de la puericultura, que ben segur que tindran la tolerància necessària per acceptar decisions de mares que, contradient les recomanacions del moment, no volen parir sense anestèsia epidural o no volen donar el pit a les seves cries.

Ja veieu que amb un teclat a les mans soc perillosa i m’enrotllo com una persiana. Per tant, passem a l’anècdota intergeneracional. Aquesta vegada l’hem de situar a mitjans de l’any 1994. En aquell moment jo tenia una filla de tres anys i una de pocs mesos. El primer temps de criança de la petita, la nena gran es va emmirallar en la seva mare i, a través de la imitació -base de l’aprenentatge-, tan aviat paria una nina, com li canviava el bolquer o li donava el pit.

Un vespre que m’observava com jo alletava la seva germaneta vam tenir aquesta conversa:
    -          Mama, aquesta llet és de vaca?
    -          No. És llet meva. Em surt a mi.
    -          Ah! Tu beus la llet de vaca i després et surt per les tetes?

En aquell moment, segurament jo sola amb les dues criatures i després de tota una jornada de criança, no em vaig veure amb cor d’explicar el procés fisiològic de secreció de la llet materna a la meva filla de tres anys. Simplement li devia dir que de les meves tetes en sortia llet, tant si jo bevia llet de vaca com si bevia aigua. No recordo si l’explicació que li vaig donar va satisfer la seva curiositat. Sí que en conservo l’anècdota, gràcies a una llibreteta on prenia notes.

Trenta-un anys després, aquella nena tan observadora està duent a terme una lactància materna amb molta cura i dedicació, de més de dos anys de durada i que de moment continua, malgrat les dificultats de la conciliació laboral. He d'afegir que, a més, ha fet algunes donacions al Banc de llet materna.

Visca aquella petita lactant, visca la seva germana gran i visca la mare que les va parir!

Adriana Llongarriu
febrer de 2026

Alletant. 1994.

 

Detenció i mort de l’avi Matias

Recordo que, quan érem petites, la mare ens explicava anècdotes del temps de la guerra. Crec que els records que tinc són de quan encara no podia entendre el patiment humà que hi darrera d’aquest mot de sis lletres, fàcil de pronunciar, però que ha de costar molt de viure i superar.

La mare ens en parlava amb una certa naturalitat, dels fets que li havien tocat viure entre els dotze i els quinze anys. Com el d’aquell dia que anava amb bicicleta a buscar la llet a Sant Privat i els soldats republicans li van dir “avui no passis, que volarem els ponts i no podries tornar”. O l’anècdota del dia que tota la família havia marxat d’Olot i a ella la van deixar amb una seva tia. Sembla que s’havien emportat les seves germanes  grans per protegir-les dels soldats i la petita perquè no la podien deixar amb la tia. Costa d’entendre que deixessin la mare, que tenia quinze anys, a Olot, sobretot si era per un tema de seguretat davant les possibles accions masclistes i violentes dels soldats.

Nosaltres li demanàvem que ens tornés a explicar el dia que es van emportar el seu pare i ens narrava pas a pas la detenció del nostre avi Matias, ocorreguda el 9 d’agost del 1936, quan ella encara no tenia els tretze anys. Quan dic amb naturalitat em refereixo a que ho feia amb una tranquil·litat d’esperit, sense deixar entreveure ni un bri d’odi.

La versió que fins fa poc jo recordava, és que estaven passant uns dies al santuari de la Salut, de Sant Feliu de Pallerols, i que ella i les seves germanes tornaven de passejar per aquells entorns, quan se’ls va parar un cotxe on, al seient del darrere hi havia el seu pare, que els va donar el rellotge i els va dir “podeu anar tranquil·les i amb el cap ben alt que el vostre pare no ha fet res dolent ni ha fet mal a ningú”. La meva prompta edat la primera vegada que vaig sentir aquell relat, junt amb el pas del temps, degueren distorsionar el record que guardo d’aquell fet, que no és del tot fidel pel que fa al lloc ni a la forma com es va produir.

Un escrit de la meva tia Lourdes -la petita dels cinc germans- sobre els seus records de la guerra[1] m’ha permès llegir com va anar i com ho va viure aquella nena, que tenia cinc anys el dia que es van emportar el seu pare. En transcric alguns fragments: Passat això [fent referència a l’intent de cremar la Salut], a tots els qui eren al Santuari els deixaren tornar a casa seva, però a nosaltres no. Ens obligaren a instal·lar-nos en un pis de Sant Feliu, sense deixar-nos tornar a Olot. [...] Tinc gravat a la meva memòria un record molt trist del dia 9 d’agost de 1936, a les tres de la tarda. Jo era a l’habitació, malalta, amb la meva germana Lluïsa que em feia companyia. Els altres germans varen anar a l’estació del tren a esperar els oncles d’Olot que venien a buscar-nos, amb permís dels del comitè d’Olot, per tornar a casa. Entraren a l’habitació la mare i el pare; ell em va fer un petó [...] Els milicians l’esperaven a baix, tot dient-li que no podien perdre temps perquè l’han de portar a Girona per declarar [...] Tots restàvem tristos i jo, que no comprenia res... ploro. El pare va tornar a fer-me un petó i se’n va anar.[...] Quan els meus germans i oncles tornaren de l’estació de tren varen veure’l: ell anava dins del cotxe amb uns milicians d’Olot [...] Varen parar el cotxe i el pare li lliurà l’anell que portava a la meva germana gran, Carmen, i li digué: “dona’l a la mare i podeu anar per tot arreu amb el cap ben alt pel vostre pare.” Estava espantat, blanc; comprenia que alguna cosa li passaria [...] Què li passà al meu pare [...] La veritat no l’hem pogut saber mai. La mare i els oncles agafaren un taxi i seguiren cap on podia haver anat aquell cotxe [...] Foren dies d’angoixa, preguntes sense resposta, de comentaris dels milicians en els cafès...

Per mi, l’avi Matias era un bon home. Tal com vaig explicar en una entrada anterior (enllaç), va ser el gran de la germandat Castanyer Fajula. S’havia criat en una família, com moltes altres d’aquell temps, catòlica. La seva mare era una dona afable, mainadera i diria que bromista i juganera. Encara ara, les seves besnetes grans recorden el dia de Reis a casa la Padrina i l’escampall de regals que hi havia per a tots els besnets.

L’avi Matias havia estat president del centre catòlic d’Olot. Va ser regidor de l’Ajuntament d’Olot. Era un home cristià, creient i practicant. Em consta que tenia una gran devoció a la Mare de Déu de la Salut i que en un moment de la revolta del trenta-sis, va salvar aquella figura de ser cremada: del 25 de juliol en tinc un record borrós [...] dels bancs, imatges i altres objectes religiosos en feren una foguera al mig de la plaça [...] volien que els residents que es trobaven allí els ajudessin a traslladar els bancs, però van negar-s’hi. Aquesta devoció va continuar en l’àvia Maria, que cada estiu hi anava a passar una temporada i convidava nets i netes a estar-s’hi una setmana. Tot i ser la més jove de les seves netes, encara vaig poder-hi anar uns dies d’estiu quan tenia prop de deu anys.

Crec que podem dir que l’avi era d’una família benestant. Tenien un negoci de teles i sastreria i un magatzem de gènere de punt. Tenien treballadors a l’empresa, però l’any trenta-sis, no crec pas que puguem dir que l’avi fos un gran empresari, ni un dèspota, ni home totalitari.

Han passat noranta anys de la seva detenció i desconeixem els fets que la van motivar. Tot i que no hi ha motiu que justifiqui un assassinat -o una detenció amb una mort posterior-, hem de suposar que, com tantes altres morts ocorregudes en aquella revolta del trenta-sis, degué ser més un cas d’enveja o d’algun malentès, que no pas un fet perjudicial ni una injustícia que ell hagués comès. En tot cas, no hem tingut mai coneixement del motiu pel qual se’l van endur. Tampoc no hem tingut la certesa de si el van afusellar ni de quina manera va morir.

En referència a aquest fet, el que sí vull remarcar és la manera com la nostra mare ens va transmetre aquells fets. Ens ho explicava amb pena, sí, però sense acusacions ni rancúnia. Amb pena perquè va ser un fet cruel, perquè li va estroncar la joventut, perquè li va deixar una mare trista de per vida, perquè li va canviar la situació econòmica... i suposo que trobaríem una llarga llista de perquès cap dels quals seria agradable. Això no obstant, tot i que alguns dels meus familiars van ser manifestament de dretes, fins al punt de la militància política fins a ocupar un càrrec a nivell municipal, no ens va transmetre ràbia ni ganes de venjança cap als autors d’aquell fet. Acabada la guerra varen dir a la mare que uns dels que havien estat implicats en tot aquest afer els havien detingut a França i li preguntaren si volia reclamar-los per tal que fossin tornats a Espanya, jutjats i castigats. Ella els hi respongué que els perdonava, tot pensant que la deportació d’aquests homes desfaria unes altres famílies i ja n’hi havia prou.

Un altre fet és que no em consta que cap dels descendents de l’avi Matias s’hagi mogut per saber on el van portar, què li van fer, com el van matar i què van fer amb les seves restes. Si en algun moment ens ha arribat algun relat morbós o una mica escabrós, l’hem ignorat volgudament. La majoria preferim recordar l’home que hauria estat el nostre avi Matias com la bona persona que el seu fill i les seves filles deien que va ser.

Abans d’acabar vull explicar que, des del 2012, coincidint amb l’auge de l’independentisme que ens va portar a viure “el procés”, sovint he tingut la sensació que, dintre el moviment independentista en què m’he estat movent i col·laborant -i que espero que ben aviat torni a tenir un altre moment de glòria-, gairebé tothom afirma amb certesa que el seu independentisme i esquerranisme és un llegat que els ve de generacions enrere. En més d’una ocasió, coneixent la família de qui ho afirma, he dubtat que això fos cert. En tot cas, que cadascú que es cregui i prediqui el que vulgui. El que jo puc dir és que el meu posicionament polític no em ve de generacions enrere, sinó que es tracta d’una decisió personal fruit de la meva experiència i que he adoptat de forma conscient i voluntària, més enllà del que hagin cregut o pensat altres descendents de l’avi Matias.

Aquest darrer paràgraf és el que, en el relat anterior temia que em podia fer entrar en un fangar. Espero que no hagi estat així. Així ho sento i així ho escric sincerament i des del fons d’allò que, de manera errònia, anomenem “el cor”, i que en realitat deu ser l’amígdala del sistema límbic, part del cervell emocional.

La meva família no va voler acarnissar-se en aquell fet. Diuen que van saber perdonar. No els havia de ser fàcil. El que realment sempre he percebut, sobretot en la mare, és que el seu relat era lliure de rancúnia. Amb el pas dels anys, cada vegada més, considero que això sí que és d’agrair.

Adriana Llongarriu
febrer de 2026

1936. Els germans Tura, Lourdes, Ferran i
Carme Castañer Farré, endolats per la mort del pare.

Els cinc germans Castañer Farré, el dia del casament
del noi, en Ferran. D'esquerra a dreta: Tura, Carmen,
Ferran, Lluïsa i Lourdes.

---

[1] Els textos en cursiva corresponen a Un fragment dels meus records, M. Lourdes Castañer i Farré, inclòs en el llibre Cel Rogent, de Josep M. Pagès i Rius.

Els Castañer, la meva família materna. Castanyer, el meu segon cognom

Quan escric o quan publico articles en aquest blog, a vegades penso que algú pot tenir la sensació que em sento orgullosa de la meva família paterna i que potser no n’estic tant de la meva família materna. A veure si amb aquesta i alguna altra entrada puc refutar aquesta idea.

Com he esmentat en alguna altra ocasió, el pare, ja de gran, va fer recerca dels orígens del cognom Llongarriu i d’aquell llinatge. Acabada la investigació de la seva família paterna, va treballar en la seva nissaga materna: la dels Monsalvatje. Alguna vegada li havia sentit a dir que el proper treball se centraria en la família paterna de la mare, els Castañer. Ho he escrit amb “ñ”, tot i que jo ho escric amb “ny” i ja fa temps que vaig fer el canvi legal del meu segon cognom: oficialment em dic Castanyer. El pare no va ser a temps de continuar amb l’estudi d’aquesta família.

No us penséssiu pas que em proposo agafar les regnes del pare per posar-me a investigar nissagues. Necessitaria una paciència, una constància i una voluntat de ferro que no tinc. No me’n sento capaç. A més, alguna de les generacions dels Castañer que conec, eren germandats molt extenses. Quina feinada! Només vull parlar dels meus avis per part de mare i d’algun aspecte que va condicionar la vida que van tenir.

De les quatre persones que haurien sigut els meus avis, Lluís (1892-1959) i Manuela (1892-1954) per part de pare, i Matias (1893-1936) i Maria (1895–1995) per part de mare, només vaig conèixer l’àvia Maria, una dona de qui he parlat en alguna ocasió i que sempre vaig veure vestida de negre, afligida i sense humor. Més endavant potser entendrem per quins motius va viure d’aquella manera.

L’àvia Maria va tenir una llarga vida. Quan va morir, gairebé als cent anys, en feia més de quinze que vivia tancada al seu mon i aïllada del seu entorn. No coneixia cap de les seves filles, ni la seva nora, ni cap dels seus tretze nets. No recordo si mai va ser conscient del seu grau de besàvia.   

Per tot plegat, tot i que vaig tenir àvia materna fins als trenta anys, sempre m’he sentit òrfena d’avis. Aquesta sensació s’accentua quan sento les meves germanes grans explicar anècdotes i records dels avis Llongarriu Monsalvatje, uns avis que van exercir molt d’AVIS, en majúscula.

L’àvia Maria es deia Maria Farré Magre i era filla de Montblanc. I doncs, com havia arribat aquella noia de la Conca de Barberà fins a Olot? Sembla que a l’avi Matias, de jove, el van enviar a Montblanc a fer d’aprenent en una botiga de teles i sastreria. En va tornar format professionalment i havent conegut qui acabaria sent la seva muller.  

De la família de Montblanc, en vaig arribar a conèixer alguns germans de l’àvia Maria: el que més, el tio Ivo, que vivia a Barcelona i en més d’una ocasió ens havia facilitat alguna breu estada, per motius mèdics, a la capital catalana; el tio Pep i el tio Esteve, dos personatges peculiars que duien barret i feien servir un bastó, i havia sentit a parlar del tio Lluís, que vivia a Argentina. De grans, els pares es van relacionar amb la Gladys, una filla de l’oncle d’Amèrica, que residia a Estats Units.

L’avi Matias era el primogènit de Bartomeu Castañer i Maria Fajula, coneguda per tots els seus descendents com la Padrina o la Padrina de Can Masias. Els pares de l’avi, els nostres besavis, tenien una sastreria al carrer dels Sastres. De les dues botigues d’aquell carrer conegudes com “Casa Masias”, ells regentaven la més antiga i petitona, que sembla que els venia de la família Fajula, els avantpassats de la Padrina.

La Padrina i en Bartomeu Castañer,
els nostres besavis

El matrimoni Castañer Fajula, els meus besavis materns d’Olot, en menys de catorze anys, van tenir deu fills, dels quals tres van morir en la primera infància, ja fos a dies, mesos o algun anyet. Els altres set fills van créixer sans i van arribar a la vida adulta. Van formar les seves famílies i els van donar trenta-un nets. La Padrina, que va viure fins als vuitanta-nou anys, va arribar a tenir setanta-un besnets, dels quals en devia poder conèixer cap a trenta; els altres vam néixer més tard de la seva mort, ocorreguda l’any 1963.

Dels fills que van arribar a l’edat adulta, cinc eren dones: Enriqueta, Concepció, Rosita, Quimeta i Assumpció, i dos eren homes: Matias i Josep. Els dos nois, que ja havien format les seves famílies i tenien cinc i dos fills respectivament, gestionaven el negoci familiar de sastreria, més endavant gènere de punt. Tots dos van morir l’any 1936 (a quaranta-dos i trenta-cinc anys) a mans dels revolucionaris de la Guerra civil espanyola, és a dir, els rojos. L’avi Matias deixava cinc fills, d’entre els divuit i cinc anys (la mare encara no havia fet els tretze), i en Josep, en deixava dos, de quatre i dos anys.

Els germans Castañer Farré, amb la seva mare, Maria Farré,
la nostra àvia materna. Foto Serradell, any 1941

La desaparició i suposada mort de l’avi serà tractada en una altra entrada. Potser em serà difícil trobar les paraules adients, per relatar aquell fet. Espero ser capaç d’explicar-ho sense posar-me en un fangar i, que si m’hi poso, en sàpiga sortir.

De moment, us deixo aquesta introducció de la família Castañer, la meva família materna.

Adriana Llongarriu Castanyer
gener de 2026 

Els nostres vincles amb el poble d’Oix

 Oix. Presentació de la seva pàgina d’Internet

Oix és un petit poble de la Garrotxa, avui entitat poblacional del Municipi de Montagut al qual fou annexat l’any 1972. El seu terme era de 55,58 quilòmetres quadrats. Dintre d’aquest espai hi estan inclosos pobles i parròquies on el romànic hi és present: Sant Martí de Toralles, Sant Miquel de Pera, Sant Andreu de Bestracà, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Santa Maria d’Escales i Santa Bàrbara de Pruneres. Les ermites d’alguns d’aquests llocs han estat restaurades pels “Amics de l’Alta Garrotxa” que vetllen per la conservació d’una arqueologia[1] irrepetible. Únicament la de Talaixà, lamentablement, ja és ruïna[2].

Oix està comunicat per mitjà de la carretera que comença a la sortida del pont de Castellfollit de la Roca. Fou construïda per iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, començada l’any 1922 i fou acabada i entregada l’any 1928 quan aquell ens ja estava suprimit pel general Primo de Rivera des de l’any 1925. El pressupost fou de 266.125 pessetes.

El cens de l’any 1991 fixa una població urbana de 41 habitants que, amb els disseminats, arriba als 81.

És un poble ben equipat per l’actualitat que viu. Compta amb un dispensari i local cultural. Dos establiments[3] ofereixen queviures de tota mena i són, endemés, punt de contacte social. El poble, molt cohesionat i festiu, celebra les festes animosament: castanyada per Tots Sants, foc i coca per sant Joan, pastorets i xocolatada per Nadal i els Reis arriben, per a petits i grans, que han fet bondat. La festa major, entorn de la diada de sant Llorenç, el patró, és molt animada: ofici, homenatge a la Vellesa, campionat de botifarra, animació infantil, sardanes amb vermut o sense, balls...

Per la Gala, que s’escau el primer diumenge d’octubre, s’hi fa un àpat col·lectiu.

El poble té motius arqueològics interessants. En destaquem, somerament[4], el castell del segle XV, restaurat. El pont medieval, d’arquitectura remarcable, restaurat l’any 1991, d’una gran arcada, una de complementària, petita, i esperó per tallar el corrent d’aigua. De l’ermita de sant Llorenç, romànica, del segle XII, d’una sola nau amb volta apuntada, absis semicircular i porta al migdia, n’hem de remarcar la cornisa interior que recorre els murs, el blasó dels Barutell i la fenomenal pila baptismal, hemisfèrica, muntada sobre un dau de pedra.

El recolliment i pau, espontanis a Oix, inviten a un repòs molt gratificant.

Ramon Llongarriu Monsalvatje
als voltants de l’any 2000

Panoràmica d'Oix. Any 1971

 - - - - - - - - - - - - - - - 

Aquest és l’escrit que el pare va preparar com a presentació del poble d’Oix, a la seva pàgina web. L’original no està datat, però el situo a finals dels anys noranta. 

No em queda del tot clar si aquest text va ser utilitzat com a presentació del poble a internet o si, finalment, no es va fer servir. Em decanto per la primera opció, ja que, en l’original mecanografiat del pare, hi ha dues anotacions, del 26/11/2000, en bolígraf: “la Gala no es fa” i “hi afegiran al text la cursa de BTT. Enguany era la novena edició”. Ambdues anotacions corresponen a informació que li va facilitar en Lluís Abel, olotí de naixement i oixenc d’adopció, que viu a can Siloi, i que actualment és l’alcalde de Montagut i Oix.

La pàgina web que en aquests moments representa i presenta el poble d’Oix és la d’Ovoxo, l’Associació Cívica i Esportiva d’Oix (enllaç). En aquesta pàgina no hi he sabut trobar la presentació del pare, però com que en els darrers vint-i-cinc anys tot allò que té a veure amb internet ha evolucionat tant, és probable que aquell text hagués servit per una pàgina web que deu haver desaparegut.

El pare sempre havia tingut una gran estima pel poble d’Oix. Li agradava molt anar-hi, ja fos a visitar els de Cal Ros, els de la Boadella i de can Blanc -actualment Can Simó-, els del Tomàs -que vivien al castell d’Oix-, o a comprar embotit a la carnisseria d’en Cros. Recordo que, quan érem petits, hi anàvem sovint, i en dues ocasions vam anar-hi a passar uns dies: estiu de 1970 i Setmana Santa de 1971 (enllaç).

La mare i tres dels meus germans al
Carrer Major d'Oix. Primavera de l'any 1966

La mare, la Marissa i jo mateixa amb el Pairé al fons.
Estiu de 1970

Vegem d’on venia la coneixença dels Llongarriu amb Oix i per què hi tenien finques, si ells eren de la Vall del Bac. Per entendre-ho, hem de recular a l’any 1853 quan, Francesc Llongarriu i Beltran (rebesavi patern del pare), de 55 anys i vidu, es casava amb Isabel Rovira Sibecas, també vídua. Curiosament, al mateix temps també es casaven Joaquim Llongarriu Burc, de 23 anys (fill del nuvi) amb Agustina Agustí Rovira, de 21 anys (filla de la núvia). Per tant, pare i fill es van casar amb mare i filla el mateix dia.

D’aquesta dos casaments en resultà la incorporació al patrimoni dels Llongarriu, de les propietats d’Oix: en els dobles capítols matrimonials del gener de 1853, Isabel aporta com a dot seu l’heretat de Can Rovira[...] patrimoni que estava format per la casa pairal situada al poble, en començar el carrer principal, davant mateix de l’església de Sant Llorenç; una peça de bosc anomenada la Costa d’en Rovira; el mas Boadella amb el seu agregat, el mas Vilarot; el mas Alous; una peça de cultiu anomenada el Pla, un altre camp i l’hort que s’anomenava del Xurragai. Quatre masies amb unes 50 hectàrees (pàg. 156)*.

Annexionat el patrimoni d’Oix al dels Llongarriu de la Vall del Bac, la vida continuava en aquella vall que ara ens sembla tan plàcida. Però hem de dir que aquells Llongarriu no van pas tenir una vida tan bucòlica com podem imaginar. El besavi del pare, en Joaquim Llongarriu Burc, al mateix any que es casava amb Agustina Agustí (1853), quedava vidu i, en voler casar-se amb la seva cunyada, Engràcia Agustí, va topar amb la norma clerical. Segons les lleis eclesiàstiques d’aquell moment, els casaments de familiars de fins a segon grau estaven prohibits i s’havia de recórrer al Sant Pare que podia concedir el permís o la dispensa. Així doncs, Engràcia, la cunyada, va atorgar, amb el consentiment dels pares (al començament del procés tenia 15 anys i quan es va casar, 17), uns poders a Antonia Granchi i a les seves filles Maria i Victoria, veïnes de Roma, per tal que en nombre de la otorgante puedan juntas y a solas contraer matrimonio por palabras de presente con el referido Joaquin... En Joaquim va viatjar a Roma amb tota la documentació i en va tornar casat per poders. El casament es va celebrar l’any 1856 a l’església de San Augustini. (pàg. 168 i 169)*. 

En aquest viatge a Roma, Joaquim Llongarriu Burc va tenir un acompanyant extraordinari que fou el seu veí i amic, en Joan Coromina, que va aprofitar l’ocasió per informar-se de la fabricació de ciment romà [...]. Tal com he dit en altres ocasions, el pare estirava el fil del que anava trobant mentre feia l’estudi de la nostra nissaga, per continuar investigant i saber on duia aquell cap. La figura de Joan Coromina, originari de la Vall del Bac, el va dur a fer-ne un treball d’investigació i va concloure que Coromina fou un peoner de la indústria del ciment a les nostres comarques i, possiblement, l’iniciador d’aquesta activitat industrial a Catalunya (pàg. 171)*.  

Fixem-nos que Joaquim Llongarriu Burc, el besavi del pare, que va morir als 45 anys, va viure moltes morts que el tocaven de prop: als 21 anys va perdre la mare; als 23 anys es casà amb Agustina i també als 23 quedava vidu; als 25 anys va perdre el seu germà gran (que tenia 27 anys) i va passar a ser l’hereu; als 26 anys es casà (en segones núpcies) amb Engràcia, amb qui van tenir vuit fills que, aquests sí, visqueren uns quants anys; als 36 anys va veure morir el seu pare, i als 40 la seva sogra i segona muller del seu pare.

Aquest últim decés, el d’Isabel Rovira Sibecas, és digne de recordar. Va ser una mort tràgica: A los trenta y uno dias de agosto del año mil ochocientos setenta y cinco falleció edad sesenta y cuatro años Isabel, natural de Oix i vecina de esta parroquia [...] a causa de morir de una caida de caballo y quedar inmediatamente sin sentidos [...] (pàg. 163)*. Transcric el que el pare explica sobre aquest accident: podria haver caigut en el camí del Bodequer on devia haver passat moltes vegades per anar a Oix on tenia la seva hisenda [...] i descriu que es tracta d’una ruta amb prou trenca-colls perquè un dia pogués trobar la mort en caure de la seva cavalcadura. Em costa d’imaginar aquella dona transitant pel Bodequer a cavall d’una euga o una mula.

La bona relació de la família del pare amb la gent d’Oix es va veure reflectida en el que ell anomena “Les trifulgues de la guerra”[5]: En esclatar la revolta i la guerra subsegüent (1936-1939), vam quedar desposseïts de la hisenda familiar. No en vam poder gaudir ni per menjar ni per escalfar-nos [...] La mare i les germanes grans treballaven amb feina de les fàbriques. Cosir punteres dels mitjons, acabats de jerseis i caçadores. Van treballar molt, també, teixint suèters a mitja [...] vam tenir llenya. Els Sala d’Oix, els de cal Ros, que havien tractat molt amb el pare, van oferir-se a tallar unes plantes, fer-les serrar i portar-les a casa amb el seu camió. Així vam poder cuinar i escalfar-nos (pàg. 222)*. És evident que el nostre pare se sentia molt agraït amb els de Cal Ros. Una guerra, la fugida del pare, la del germà gran, la gana, el fred i la por, per damunt de tot, no s’obliden fàcilment, sobretot si et toca viure-ho de jovenet (dels 13 als 15 anys en el cas del pare). Si algú t’ajuda en moments així, l’agraïment perdura per més que passi el temps.  

Cal Ros. Estiu de 2001

Can Nofre. Estiu de 2001

Quan, a finals dels anys noranta, vam tenir la possibilitat de tornar a fer estades i celebracions a Oix, el pare i la mare hi van viure molt bons moments. Hi tenien dues filles i les quatre netes més petites que hi passaven festius i caps de setmana. Durant molt de temps hi vam fer moltes celebracions familiars. Als pares, els agradava molt formar part d’aquelles trobades festives, veure’ns junts i ben avinguts, i passar alguns diumenges junts a la terra de la seva besàvia Agustina, compartint àpats senzills i, si el temps era convenient, cuinats i menjats a l’aire lliure. Al capvespre, el pare sempre deia que allà sí que s’hi podia escoltar el silenci.

Les nostres filles i nebodes van créixer passant caps de setmana, festius i vacances a Oix i, tant elles com nosaltres, en guardem records molt bons. A finals dels noranta al poble, entre estadants, estiuejants i gent de cap de setmana, s’hi ajuntava un bon grup de mainada. Hi havia molta activitat, tal com esmenta el pare en el seu escrit: castanyada, pastorets, festa major..., la brunyolada per Setmana Santa, la preparació de la festa Major els primers dies d’agost, l’aplec d’Escales el dia de la mare de Déu d’agost[6] , la cursa BTT[7]...

Cap a la brunyolada.
Setmana Santa de l'any 2000

Foguera de Sant Joan.
Juny de l'any 2000

Una de les activitats més participatives que recordo de la dècada 2000 – 2010, és la preparació de la festa major, que se celebra per Sant Llorenç, el patró del poble. La setmana abans del cap de setmana festiu, veïns i estiuejants es troben cada tarda i preparen i munten tot el que és de menester per als dies de la festa. Més d’un dia, la feina s’acaba amb un sopar comunitari.  Jo tinc claríssim que, la gent d’Oix, acostumats a quedar desemparats de les diferents administracions, i un xic lluny de tot arreu i de tothom, han après a espavilar-se i a organitzar-se. Tal com vaig escriure en una altra publicació⁷: totes les causes justes del món tenen els seus defensors, en canvi els oixencs només es tenen a ells mateixos. Potser per això han après a sortir-se’n de tot.

Canalla d'Oix i estiuejants amb l'Esparver,
el gegant de Montagut i Oix. Agost de l'any 2000

Entrada a missa el dia de la Festa Major en
l'Homenatge a la Vellesa. Agost de l'any 2001

Aplec de Santa Maria d'Escales.
15 d'agost de l'any 2001

Entre tantes altres coses que he heretat del pare com ara l’aspecte físic, el posat, les dolències musculoesquelètiques, l’afició a la muntanya, a l’excursionisme o a escriure, també s’hi troba l’estima pel poble d’Oix. A Oix sempre m’hi he sentit bé i hi he estat ben acollida. Hi tinc familiars estimats i bones amistats. I una bona amiga que em va acompanyar en un moment molt difícil de la vida. Viu al capdamunt del poble i des de casa té una molt bona vista de tot el llogarret. Sovint li dic que, aprofitant la visió que li ofereix el fet de viure en aquella talaia i la perspectiva que li dona ser oixenca de naixement i haver viscut sempre al poble, ha vist passar tanta gent per Oix que ben segur en podria escriure un llibre. No exagero, ja que per Oix n’hi ha passat molta de gent! A més d’excursionistes, turistes i tafaners, moltes persones s’hi ha volgut instal·lar. Uns han arribat disposats a promoure (fins al punt de voler imposar) grans canvis; uns altres, amb idees de bomber; altres amb grans exigències, i alguns amb ganes d’integrar-se a la vida del poble. Els més il·luminats són precisament els que n’han marxat en poc temps. I és que, la vida al món rural no sempre és tan pastorívola com podem imaginar des d’una butaca situada en un pis d’un carrer transitat d’una gran ciutat.

Furgoneta descarregant excursionistes a Oix.
Autor i any desconeguts

Ara potser entenem més aquells nostres avantpassats Llongarriu que van deixar la casa pairal de la Vall del Bac per instal·lar-se a Olot on els seus fills podien anar a estudi i tots plegats tindrien una vida més plàcida, amb més comoditats i millors comunicacions. S’estimaven molt la seva casa natal i van continuar ocupant-se’n i preocupant-se’n fins que, l’any 1976 va arribar el moment de tancar les portes del casal de Llongarriu i l’any 1987 arribà el moment de la venda. Quina nostàlgia produïren al pare aquests dos esdeveniments. Però això ja seria motiu d’una propera entrada.

Els nostres avis paterns, el pare, la mare, alguns oncles i ties, amb
algun estadant de la Vall del Bac, a Llongarriu. Any 1947

Adriana Llongarriu
gener de 2026

---

[1] Arqueologia i arquitectura.

[2] L’any 20212 es va dur a terme la restauració de Sant Martí de Talaixà, a càrrec del Consorci de l’Alta Garrotxa.

[3] Can Nofre va tancar el 2005 i Cal Ros, el 2012.

[4] De manera superficial.

[5] Capítol del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, de Ramon Llongarriu Monsalvatje.

[6] Article sobre l’Aplec d’Escales, publicat en el meu blog d’excursionisme: enllaç.

[7] Article sobre la BTT d’Oix, publicat a la revista El Brull, núm. 28 d’abril de 2015: enllaç.

* Entre parèntesi, les pàgines del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, obra del pare, d’on he tret els fragments de text que reprodueixo en cursiva.