De la confessió i dels pecats inventats

Fa uns dies, vaig llegir en el llibre Els noms, de Florence Knap, una frase sobre la confessió i els pecats que em va fer aflorar uns records d’infància. Aquest és el fragment: “... recorden que els pecats no poden ser prou greus per ficar-se en problemes, sinó suficients per justificar la confessió”.

Per a qui no estigui al cas, la confessió és un dels set sagraments que contempla la religió catòlica. Vindria a ser una mena de reconciliació amb déu, la força o autoritat suprema que tot ho veu i tot ho pot, que regeix el món i permet tot allò que hi passa.

Els que vam ser escolaritzats en centres religiosos, recordem els dies que tocava confessar-nos, així com les fases de la confessió que mana el catecisme catòlic: 1. examen de consciència; 2. dolor dels pecats; 3. propòsit d’esmena; 4. dir els pecats al confessor, i 5. complir la penitència.

La primera confessió la rebíem abans de la primera comunió. Si la comunió la fèiem als set anys, en la confessió ens hi devíem estrenar entre els sis i els set. Situem-nos en aquell moment de la nostra infància i rellegim els passos per dur a terme la confessió. Em pregunto si realment, enteníem el significat de cada un dels cinc passos a seguir. A pilota passada, sincerament crec que jo no era capaç d’entendre el sentit de totes aquelles paraules. Com tants altres conceptes de la nostra educació, això també ens ho havíem après de memòria, sense entendre’n el significat.

Per tal de confessar-nos anàvem, per grups, a una capella on hi havia un confessionari, amb el mossèn a dintre. L’ermita feia la funció de sala d’espera i el confessionari, de consulta. Les nenes, assegudes en els bancs de fusta de l’església -on més tard ens agenollaríem per complir la penitència-, ens preparàvem per rebre aquell sagrament. Recordo com si fos ara, la feinada que tenia a pensar de què em confessaria. Em veig analitzant quines de les meves accions no havien estat prou correctes, prou sanes o prou pures per considerar-se pecaminoses i, com a tals, eren pecats per dir al confessor.

Després venia la fase més violenta del procés de la confessió, que consistia a “dir els pecats al confessor”; és a dir explicar els pecats que jo havia comès al mossèn, que feia d’intermediari entre la suposada pecadora (la nena que era jo), i déu nostre senyor.

El procés de la confessió estava ple de contradiccions. Tipa de sentir el consell dels pares “no parleu amb desconeguts”, el dia de la confessió, havia de dir un per un “els meus pecats” a un home que no coneixia de res i que m’atendria amagat en un quartet fosc mentre m’espiava a través d’una reixeta.

Algunes coses de les que havíem fet no les podíem explicar a ningú. De petits, molts de nosaltres, d’amagat i a corre-cuita per evitar ser descoberts, ens havíem baixat la roba interior davant d’un nen, per comprovar que les nenes i els nens teníem els genitals diferents. Aquell acte, comès entre iguals i amb el consentiment mutu, era més una lliçó d’anatomia humana que no pas un acte immoral. Ens havíem donat la parula que allò no ho diríem a ningú i no podíem trencar la promesa. A més, com diu el llibre de la Florence, no es tractava de ficar-nos en problemes.

El que m’havien fet a mi (enllaç) no sabia quin nom tenia, però ara tinc clar que sí que era pecat. I dels grossos! Pecat per part de l’home que m’ho va fer, no pas per part meva. Jo no sabia què estava passant, però intuïa que alguna cosa no anava bé i, a sobre, me’n sentia culpable per haver desobeït el manament familiar de “no parlar amb desconeguts”. En tot cas, no em podia confessar d’allò que era incapaç de verbalitzar, tant pel meu bloqueig com perquè no sabia posar nom a les parts del cos -les seves i les meves- que van intervenir en aquell acte pervers i repugnant. Evidentment, si algú se n’havia de confessar era ell i no pas jo. Per la celeritat i la naturalitat amb què actuava, aquell depravat, sé del cert que hi tenia molta pràctica, per tant, jo no seria la primera ni l’última nena que seria abusada per aquell desgraciat. Més endavant, pel fet  de ser nenes, hauríem de suportar accions d’altres homes viciosos (enllaç) que tampoc sabíem ni podíem explicar, però que com que érem més grans, ja ens avisàvem entre nosaltres. D’allò, l’església també ens en podria haver salvat si ens haguessin dit les coses pel seu nom. Però en aquell joc dels disbarats, d’allò no se’n parlava. I ens anàvem fent grans totalment desinformades dels perills de la vida i dels veritables pecats que els altres intentarien cometre sobre nosaltres.

Sempre he pensat que alguns dels preceptes de l’església catòlica són admirables: caritat, ajuda, sinceritat, amor, estimació, no desitjar els béns dels altres... D’altra banda, però, he pogut observar que la santa mare església que tant predica, no ho fa precisament amb l’exemple.

Encara fa poc, conversant amb la meva terapeuta vaig parlar-li de la meva educació religiosa i de les contrarietats que, en fer-me gran, vaig anar descobrint. Ella em va confessar -i mai tan ben dit- que també s’havia hagut d’inventar els pecats per poder rebre la confessió.

Ens vam criar en la por, la prohibició i en l’excés d’un pudor malentès. En els nens tot era pecat,  mentre que, alguns adults feien coses terribles a nens i a nenes. I l’església, sabedora de l’existència i la  gravetat d’aquestes pràctiques, els encobria. Qui ens havia d’educar en una moral sana ens estava enganyant. Vam créixer en una mentida que, n’estic segura, els nostres pares desconeixien. L’església i els seus “ministres”, que haurien pogut ser els aliats, els acompanyants i els protectors dels infants ens va donar l’esquena.

Infants inventant-se pecats i pecadors amagant-los, mentre eren encoberts, alguns per la societat, i d’altres per la santa mare església. Sens dubte, allò era el món del revés.

Estic segura que es podia haver fet molt millor!

Adriana
abril de 2026

Als sis anys havíem d'entendre en què consistia cada una
de les fases de la confessió, saber si havíem comès faltes
mereixedores del perdó diví i explicar-les a un desconegut
que ens atenia a les fosques i des de darrere d'una reixa.