Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (4)

De pairalies, propietats, hereus i pubilles, despersonalització i no-llocs

Fa uns dies vaig llegir l’obra de Mar Camps que porta per títol “No vingueu al poble a reposar”. Aquest llibret -en diminutiu per la mida, no pas pel contingut- tracta d’una part de l’Empordà que ella coneix molt bé i de la qual ens ofereix la seva visió geogràfica i humana. L’autora defineix la seva obra amb aquestes paraules: els detalls, els matisos, l’ambient ho són tot. Si no fos per això, aquest assaig, o aquest enfilall de pensaments amb esquitxos de records i coses vistes, seria una bestioleta desnerida, nyicris, escanyolida. Us ben asseguro que aquest llibre, de bestiola nyicris o escanyolida, no en té res.

Molts dels seus arguments m’han fet pensar en la nostra comarca, concretament en l’Alta Garrotxa i, encara més en la Vall del Bac. La recent inauguració de la Finca Llongarriu com a hotel de luxe, restaurant d’autor i spa, fa que molt del que he llegit en aquest llibre m’hagi traslladat a la casa que va ser la pairalia de la nostra nissaga.

Alguns conceptes que hi apareixen són les pairalies, la funció dels hereus i les pubilles en la conservació del patrimoni familiar, la pèrdua sistemàtica de les cases pairals, la despersonalització d’aquest país i els “no-llocs”. En reprodueixo alguns fragments:

La història dels nostres pobles, durant segles, també ha estat la història dels seus masos, dels pagesos que han cultivat aquests camps i treballat boscos i alberedes, de les nissagues vinculades a la casa pairal. “Pairal”, que etimològicament vol dir que ve dels pares, dels ancestres, dels avantpassats. [...] Encara avui, molts masos conserven el nom de la família que els va construir i pertanyen al mateix llinatge des de l’edat mitjana. [...] Una casa pairal es converteix en una casa qualsevol, en un mas o en una masia, quan es ven: la casa pairal tan sols és aquella que pertany a la família que l’ha habitada durant segles.

Si els masos encara resten en mans de la mateixa família és, és clar, per la indivisibilitat del patrimoni hereditari. Pels hereus i, quan no n’hi havia, per les pubilles. Un sistema que ha estat molt criticat però que partia d’una lògica prou comprensible. No es tractava d’afavorir el primogènit: el primogènit tan sols era un mitjancer, un vas comunicant entre generacions per preservar la casa pairal i les terres. L’instrument perquè romanguessin l’esforç i els guanys dels seus avantpassats d’una manera física i tangible: amb una casa i amb els recursos econòmics de les feines bosquetanes i agràries que oferien les seves propietats. El recés i l’avenir. I estant-se al mas, l’hereu en molts casos podia, i havia, de garantir el demà per a la resta de la família que no s’hi quedava.

La decadència d’aquest sistema arriba amb la fi del rendiment del camp i la figura de l’hereu es va difuminant. Comencen, al mateix temps, els repartiments dels masos entre els germans; és a dir, comença la pèrdua sistemàtica de les cases pairals en el nostre país. Masos de tots, masos de ningú, masos del millor postor. No ens sembla, tampoc, una alternativa satisfactòria ni encoratjadora.

Tal com ja he dit, no he pogut evitar interpretar aquest llibret amb la mirada posada a La Vall del Bac que, com tota l’Alta Garrotxa, ha estat una terra menystinguda, durant molt temps, per totes les administracions. Aquest desemparament institucional, junt amb la fi del rendiment agrícola, ramader i forestal van fer inevitable  l’abandonament de terres i boscos i el seu despoblament.

Viure a pagès i de pagès a la Vall del Bac, als anys setanta, vuitanta o noranta del segle passat era massa dur. No s’hi podia accedir per una carretera o pista en condicions. L’arribada del corrent elèctric i el telèfon, en aquella vall, encara eren impensables. Amb el poc que donava aquella terra la compra de maquinària agrícola era inconcebible, de manera que la vida cada vegada hi era més difícil. Mentre el progrés i la industrialització feien créixer la població de les ciutats, a la nostra estimada vall, el declivi era imparable. Vegem-ne les dades: l’any 1897, a la Vall del Bac, hi havia 40 cases habitades amb un total de 223 persones; l’any 1940 eren 30 cases i 190 persones, i l’any 1981, 6 cases i 25 persones.

Llongarriu va ser l’última casa de la propietat en quedar deshabitada. Va ser l’any 1976: vam treure els mobles i hi vam deixar un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Sincerament, sempre m’havia pensat que algun dia hi tornaria, perquè, tal com diu l’autora, Ningú no marxa d’un lloc que estima pensant que no hi podrà tornar. Cap pèrdua no es pot empassar d’un glop.

Va arribar la venda de la finca de Llongarriu. El pare ho va explicar així: Al final es va alienar tota la propietat que per les seves característiques era una sola finca, baldament que en el Registre hi constessin tres porcions, i es consumà la venda l’abril de 1987. Quedarà la realitat física de la vella casa pairal amb l’heretat que encapçala, on la nostra genealogia s’ha forjat al llarg dels anys.

Quan el progrés va arribar, ja feia massa temps que tot estava deixat i les masies estaven deshabitades. Posteriorment, en nom de la conservació i del repoblament, s’han permès  alguns grans projectes que tenen poc a veure amb el lloc on es troben. Algunes d’aquestes transformacions, per més que ens vulguin fer creure que tornen la vida a pagès -o al poble, a la masia o a la vall-, porten al que l’autora anomena despersonalització d’aquest país [...]  

“El que em sabria greu és veure la finca abandonada tal com la vau deixar vosaltres”, em deia l’actual masover i treballador de l’hotel de Llongarriu. A tots els Llongarriu ens va saber greu l’abandonament i la posterior venda de la finca familiar. Ara bé, estic convençuda que els meus avantpassats van fer el millor que van poder, tenint el compte els recursos de què disposaven. Em sento orgullosa de les dotze generacions Llongarriu que m’han precedit, una nissaga que ha jugat fort en aquest nostre petit país. Els descendents d’aquell primer Longarriu (amb L) sabem que aquella pairalia era casa, malgrat la manca de capacitat econòmica per continuar tirant-la endavant. I aquí torna a entrar en joc un altre paràgraf del llibre de què avui tractem: Fins i tot sembla que les famílies que han estat lligades a un mas durant segles s’hagin de justificar. Com si fessin un mal fet. Tal com passa, a vegades, amb les famílies que tenen vuit cognoms catalans. En aquest país sempre has d’estar demanant perdó. També pel que t’ha vingut donat.

Entre la venda per part dels Llongarriu (1987) i la compra per part de l’actual propietat, hi va haver, almenys, dos propietaris més. El primer va tallar bona part del bosc pensant que als Llongarriu no se’ls havia acudit que podien explotar el bosc. Aquella fusta, va quedar tota podrida. No s’havien preocupat d’un petit detall: com treure la fusta de la Vall del Bac. L’avi Lluís i els seus fills, en Joaquim i en Ramon, el pare, se’n feien un tip, d’anar a bosc a marcar el que es podia tallar. Així doncs, potser en l’abandonament de què parla el masover, hi va tenir a veure algun altre propietari.

Hem hagut de tenir pobles, masos o valls deshabitats perquè tornessin a tenir valor. Els pobles s’han convertit per a moltes persones de ciutat -les que s’ho poden permetre- en un lloc on anar a reposar; a “desconnectar”, en diuen alguns; a “connectar amb la natura”, en diuen els altres. Per airejar-se els caps de setmana, passar les vacances d’estiu, o bé fer un canvi de vida i instal·lar-se “al camp” o “al món rural”. S’entén que si ho escrivim entre cometes és perquè ens en riem. Deixeu-nos, si més no, ser una mica fotetes.

Hi ha qui fuig de les grans ciutats buscant la pau. Hi ha qui delimita la seva propietat alçant tanques i barrant passos tradicionals i camins públics. D’altres, acaben volent tenir al petit poble les mateixes comoditats i condicions que tenien a la gran ciutat d’on van marxar... hi ha qui voldria que els pobles no tinguessin memòria col·lectiva, que fossin una “tabula rasa”, que la història local comencés amb la seva arribada. Aquestes actituds són prou habituals i trobo que menystenen el saber fer de la gent de poble, justament allò que hi havien anat a buscar.

La compra o el lloguer en aquests pobles és inassumible per a la majoria de gent que hi ha crescut [...] la tendència de lloguers exclusius per a segones residències o de temporada ha anat a l’alça. L’elitisme truca a la porta. I ho fa en nom del repoblament rural, de la conservació patrimonial, d’un món més sostenible... Una dosi més de gentrificació; ara al món rural, encara que estiguem acostumats que aquest concepte només s’apliqui a les ciutats sobrepassades en volum de turisme. Són les cases i els pobles que es promocionen amb adjectius que, dits en una llengua forana, només s’haurien de fer servir amb sornegueria: cases “amb encant” i “pobles bucòlics”, “idíl·lics”, “medievals”, “màgics” o “autèntics”. I els pobles, com més adjectius d’aquests carreguin, com una condemna, més a prop estan de convertir-se en un no-lloc: deshabitats la major part del temps i d’on els veïns han de marxar. Res no s’assembla més a un desert que aquests pobles pessebristes. I les conseqüències són llargues: el tancament d’escoles i serveis, la pèrdua de l’arrelament, del teixit social i associatiu, de la memòria col·lectiva i la història local, i de tot allò que diferencia un poble d’un altre.  

Tants anys després de l’abandonament i la despossessió de la que fou la nostra casa pairal, duc un trosset de Llongarriu a cada un dels meus sentits, especialment a l’olfacte. L’olor de llana calenta quan les ovelles tornaven al corral. L’olor de marsinada acompanyada de borregos. L’olor de recuit acabat de fer amb un regust de sutge. L’olor del corral petit on alletàvem els xurmers. L’olor de ranci i de la pega de les botes de vi a l’escala de rebost. Perquè la meva pàtria, com la de l’autora, també fa “olor de”. La meva pàtria fa olor de sotabosc. De corriol mig eixut, mig enfangat encara per la ploguda d’ahir. De paret de pedra seca plena de molsa a cara nord. De la terra remoguda, acabada de llaurar pel pagès un matí de tardor. Aquesta és l’olor de la meva pàtria paterna. La pàtria paterna és un tros de terra, un riu, un caminoi. [...]

He de dir que, a mida que avançava en la lectura, creixia el meu sentiment d’admiració envers l’autora de “No vingueu al poble a reposar”. Com faig sovint  en acabar un llibre, vaig voler informar-me sobre l’autoria del llibre i em va sorprendre que una noia tan jove escrivís amb tant coneixement i tanta estima pel seu poble i els seus voltants.

Mar Camps ha posat paraules a uns sentiments que jo tenia i no sabia com explicar. Quina sort vaig tenir que aquest títol tan suggeridor em cridés l’atenció. Me’n declaro admiradora!

Adriana Llongarriu Castanyer
novembre de 2026

 

Notes al peu:

1.       Camps, Mar: No vingueu al poble a Reposar. Edicions de la Ela Geminada, 2026. Citacions en cursiva i de color gris.

2.       Si voleu aprofundir més en aquest tema, us recomano el pòdcast “Estripem els pobles de postal”, on l’autora hi és entrevistada i ens parla d’aquesta seva obra. Enllaç

3.       En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar (1994).